Vella hora nova

Un desig permanent de la humanitat és el de disposar d’una màquina del temps. Una màquina del temps ens permetria saltar –cap endavant i cap enrere– els segles, els mil·lennis, els anys, els dies, les hores i, sovint, per esmenar un error que acabem de cometre i que significarà un abans i un després onerós, podríem recular només uns pocs minuts i desactivar aquestes bombes de rellotgeria “del que vam dir”, “del que vam fer”, “del que vam decidir”.

M’imagino la publicitat de les franquícies de l’agència Times Tours, propietat del besnet alfa d’Elon Musk: “Vol disfrutar d’una vetllada al circ romà al costat de Neró”?; “Quedi esquitxat per la sang de Lançalot en un torneig!”; “Passegi amb Napoleó sota el cel nostàlgic d’un capvespre a l’illa de Santa Helena”; “Conèixer o no conèixer el seu jo del futur: aquesta és la qüestió.” Etcètera.

Conscients que som esclaus d’un espai i un temps limitats a una rígida continuïtat física i cronològica, somiem a l’engròs. Somiem una màquina del temps. Embeguts per aquesta grandesa, oblidem les petites tuneladores de la nostra vida real. Són tuneladores que ens permeten viatges temporals modestos, però incomparablement prenyats d’una força bàsica. Més de quaranta anys després dels fets, a través d’una xarxa social, un incipient amor de joventut es posa en contacte amb mi. “Què hauria estat, de nosaltres, si aquell dia ens haguéssim trobat?”, pregunta. Silenci blanc. L’incògnit respira. Més enllà de cap teologia kàrmica, el fet ras és que no ens vam trobar perquè la matinada abans hi havia hagut el canvi d’hora oficial propi de cada tardor. I ella era davant de l’església de Sant Pere de Figueres a les sis de la tarda d’hora nova. I jo hi vaig arribar a les sis d’hora vella. És a dir, una hora abans. Tots dos vam pensar que l’altre no hi havia anat. Hi ha interregnes plens d’un buit sòlid. Llançats com ninots de peluix al bell mig dels fusos horaris, sabem que els antics grecs tenien raó: “El Temps, aquesta divinitat que tot ho assevera.”