Parlar d’habitatge

Es deia Mariano. La meva àvia li llogava una habitació petita i sense finestres, com la que també hi vam ocupar els meus pares, el meu germà i jo durant els meus primers quatre anys de vida. Completava així el salari exigu del meu avi. Amor i pobresa en paral·lel. Quan finalment vam conquerir una vida autònoma, el pis a Nou Barris era de renda limitada, gairebé tan ínfima com la que pagaven per la zona els que vivien a les del franquista Patronat de l’Habitatge. Cinquanta anys després, les mesures que proposa l’esquerra i les situacions que viu alguna gent s’hi assemblen molt.

Hi ha veritats i veritats a mitges, i en polítiques d’habitatge la diferència és sagnant. El tema ha entrat a l’agenda política per quedar-se força temps, perquè interessa als moviments d’esquerra, però també a l’independentisme (així no se li pregunta pel pla per recuperar la il·lusió de la parròquia) i al president Illa, perquè qualsevol promesa que faci al respecte sempre serà per complir demà. La portaveu del govern afirma que la mitjana dels lloguers a Catalunya ha baixat entre un 3% i un 5% per la limitació de rendes en zones tensionades. I és veritat. L’esperable és que la renda mitjana al mercat ordinari hagi baixat, si els governants fan complir les lleis. Però no han baixat ni les rendes antigues, per una qüestió de seguretat jurídica, ni totes les rendes, ja que bona part del parc immobiliari s’ha redirigit a posicions més rendibles o en tot cas més segures per al propietari: un lloguer de temporada o turístic són fórmules on l’arrendador té menys risc que l’inquilí es quedi a l’immoble, no hi entren excepcions o demores per vulnerabilitat del llogater, i és més important això que el nivell de benefici.

La consellera Paneque diu una veritat a mitges. No diu que el parc d’habitatge de lloguer s’ha reduït un 17%, per la qual cosa el drama persisteix: si és menor, augmenta la demanda per a cada peça i la majoria es veuran expulsats, no per la via del preu, sinó pel fet de competir amb ofertes més atractives per a qui lloga, ofertes entre les quals destaquen les que puguin fer estrangers nòmades digitals. La constatació ha provocat un canvi en les demandes de les associacions que exigeixen millors condicions al mercat de lloguer. D’exigir nova construcció d’habitatge públic destinat al lloguer social han passat a dir que ja hi ha molts immobles disponibles. S’adonen que demanar que es construeixi més contradiu altres objectius que també persegueixen, com la sostenibilitat de l’entorn, per la qual cosa han redirigit el focus cap a aquests pisos que ara estan centrats en l’ús temporal o els turístics i aquells altres que els propietaris per prudència, per por o per avarícia han sostret de tota mena de mercat i estan tancats.

La Constitució reconeix i garanteix el dret de propietat i estableix que som una economia de mercat. Així, l’única manera d’incentivar la sortida al mercat dels habitatges avui no disponibles és, quina ironia, castigar, aclaparar fiscalment els que no lloguen podent fer-ho. Tot i que el sistema tributari, amb l’objectiu declarat de la redistribució de la riquesa, no pot assolir mai el grau confiscatori, què s’entengui per tal depèn de l’orientació ideològica dels governants i dels interessos als quals pretenguin servir de manera prioritària. Tanmateix, mentre no se solucioni la incertesa a què aboca al propietari l’impagament de les rendes o l’ocupació il·legal, l’oferta no creixerà, sí que ho farà la venda i la reconducció de tot aquest sector mercantil a altres territoris més propicis. Males notícies de nou per als arrendataris.

Però el problema deixarà de ser-ho ben aviat per a desesperació dels que sobre això han organitzat el seu modus vivendi, fins i tot com a catapulta a la política (en això va ser Colau pionera i oportuna): la generació boomer és majoritàriament propietària dels habitatges on viu; menyspreada pel seu sentit de l’estalvi i l’esforç, serà el motor per fer que els seus fills, enmig de la sequera demogràfica i primant el benestar a la feina, diuen, esdevinguin propietaris. Amb sous precaris, rebran una herència més gran de la que va tenir la generació anterior, la loteria social d’haver nascut en un context que ja no es tornarà a produir, perquè durant dècades tenir un habitatge en propietat va ser el veritable fons de pensions. Espero que aleshores els qui advoquen per mantenir l’impost de successions reflexionin. Sols cal canviar de lloc per canviar la perspectiva.