El cas dels futbolistes

Els jugadors de futbol seleccionats per a l’equip d’Espanya –en diuen “internacionals”– reclamen més diners. Més diners de dietes, més diners de fix per partit, més diners en funció del resultat dels partits. El que havien acceptat el mes d’octubre per tota la temporada ara ja els sembla poc. Tot i que encara és l’hora que han de guanyar un partit.

A més de 75.000 pessetes per cada partit per al qual siguin convocats –juguin o no juguin– demanen 100.000 pessetes per guanyar en camp propi i per empatar fora, i 150.000 pessetes per guanyar fora.

Naturalment, tot això és un “suplement” afegit a l’import de les fitxes, sous i primes que ja cobren pels seus respectius clubs.

No m’escandalitza que els futbolistes vulguin guanyar més, perquè també volen guanyar més els notaris, els paletes, els militars, els escombriaires, els accionistes de les multinacionals. En algunes professions o oficis voler no és poder, perquè la cosa no dóna per a més, mentre que en d’altres hi ha “pasta llarga”, o almenys pasta “estirable”.

El que sempre m’ha admirat dels futbolistes és l’habilitat que han demostrat per a cobrar un sobresou pel fet de treballar bé. Cobren quan són fitxats per un club, cobren una quantitat mensual i encara cobren, a més, notables “primes” si treballen a satisfacció de l’empresa/club.

Imagineu-vos que un comptable fos contractat amb el mateix criteri. L’empresa li paga una quantitat important en signar el contracte, un sou cada mes i una prima per cada suma o cada multiplicació que “li surti bé”. Home, direu, se suposa que un comptable ha de saber sumar, i per això el contracten. D’acord, d’acord, però es veu que en el cas dels futbolistes el plantejament és diferent. El contracten perquè jugui a futbol, però no pas perquè ho faci bé. El futbolista argüeix: “Si ho faig bé –és a dir, «si guanyo»– m’heu de pagar uns diners extra”. Si aquestes primes extra no existeixen, o el jugador considera que són massa baixes, no se sent obligat a jugar “tan bé com sàpiga”, sinó simplement a fer acte de presència al camp; com si el comptable es limités a complir l’horari de treball i es desinteressés, tot i cobrar un sou, del rendiment de la seva feina.

També és xocant que s’admetin al futbolista dues excuses que no s’admetrien a qualsevol altre professional. En primer lloc, el “rodatge”. Llegim als diaris que “en aquests primers partits de la temporada no es pot exigir encara que en Pere o en Berenguera es trobin en plenes facultats...” Ah, caram! M’agradaria veure la cara del gerent si el nou comptable li digués que necessita unes setmanes d’adaptació per no equivocar-se en treure el cinc per cent de quatre mil pessetes…

L’altre privilegi del futbolista és psicològic. En Pep no juga gaire bé perquè sembla que no manté relacions cordials amb en Pau… La moral de treball dels futbolistes sembla d’una fragilitat extraordinària. ¿Perdonaran al comptable que no faci en el seu llibre anotacions correctes perquè un altre empleat no li té simpatia?

I el públic, encara. Milers de socis que omplen el camp i als quals els jugadors demanen que els “animin” per poder-ho fer bé. imagineu-vos milers de ciutadans que omplissin el carrer –pagant– davant l’oficina X i oferissin a crits el seu suport moral al comptable que en aquells moments ha de multiplicar set per quatre…