Fregar la vorera

Cada matí, a molts carrers de Barcelona –i suposo que de Catalunya– hi ha el costum de fregar les voreres de davant de cada casa. Ho fan senyores grans, senyores menys grans, senyors –solen ser els porters que encara queden– i ara fins i tot hi ha noies joves que s’hi posen. El ritual és hipnotitzant. A poc a poc, rajola a rajola, van avançant des del portal fins a la calçada. Sense pressa, la vorera va quedant molla, endreçada i fresca.

És un fer que hem vist tota la vida i que tenim plenament assumit. Com aquell que veu estendre roba. Però ara resulta que no. Resulta que és exòtic, que és tan i tan curiós que, en més d’una ocasió, mentre algú compleix amb el protocol de tenir la casa endreçada, hi ha un turista entusiasmat que s’ho mira i que, naturalment, fa fotos. Perquè, pel que he anat preguntant, aquesta manera de viure el començament del dia és plenament mediterrània. No se sol veure en altres vorals. Potser al nord no els cal, que ja plou prou. I potser en altres latituds es podria arribar a contemplar com a incorrecte. Que ja paguem perquè ens netegin els carrers, diria algú.

I sí. Sí que passen les brigades de neteja i, en el cas del Barri Vell de Barcelona, fan realment tot el que poden, abans i després que els contenidors siguin buidats pels passavolants. Mànegues a pressió, escombres i vehicles especialitzats intenten contenir tot el que la societat rebutja i tot el que tots embrutim.

No. Fregar la vorera no és exactament netejar el carrer. És complir amb el que toca. Cada dia.