Clients que rondinen

En un bar situat a la perifèria d’una gran ciutat, l’activitat a la terrassa és l’habitual d’un dissabte al vespre quan la temperatura acompanya i les patates braves són un luxe. Aquest establiment té cinc taules comptades a l’exterior del local, així que és difícil descobrir-hi un forat. Però els darrers moviments de la clientela han deixat lliures dues taules, situades una al costat de l’altra. Segons després arriba un grup integrat per cinc persones que vol seure-hi. Quan comencen a arreplegar les dues taules, el cambrer els demana, amb bones formes, que n’ocupin només una. Els clients comencen a rondinar amb insistència, fent veure que les queixes queden recollides entre ells però alçant la veu tant com sigui necessari perquè el treballador entengui que els ha molestat la seva petició. “Aquesta gent sempre s’acaba trobant amb un superior que els col·loca al seu lloc”, repeteix una dona del grup en tres o quatre ocasions, no fos cas qui els atén no l’hagués sentit a la primera. Potser no sap que qui els despatxa és l’amo del bar, així que la dona ja pot cridar tant com vulgui, que no vindrà cap superior a situar ningú enlloc. L’home, un paio tranquil que no té esma per discutir-se amb cap client, cedeix i els aplega les dues taules. Una dona gran del grup que ja estava asseguda decideix no moure’s, ni ella ni la cadira, així que es manté tota l’estona un pèl separada de les dues taules que estan enganxades. Realment hi cabrien quatre persones més. Arriba l’home i pren nota. Les cinc persones demanen cinc cafès amb llet i una magdalena. I dic jo que entre infraocupar un espai en hora punta i veure’t obligat a cremar-te amb el cafè perquè saps que al cap de mitja hora t’expulsaran d’una terrassa, com passa a molts llocs, ha d’existir un ús racional i intel·ligent dels espais que permeten a la gent guanyar-se la vida.