Que torni la copa Amèrica

S’ha aca­bat la copa Amèrica i, de fet, la bona­nova ja és aquesta, que ja es pot dir “bon vent i barca nova” a aquest invent, si és permès l’acu­dit fàcil. Per ser hones­tos, però, s’ha de reconèixer que aquesta pan­to­mima dels vai­xells ha pas­sat abso­lu­ta­ment inad­ver­tida a peu de car­rer per a la immensa majo­ria de bar­ce­lo­nins a excepció, és clar, dels impàvids veïns de la Bar­ce­lo­neta, més que resig­nats a haver de supor­tar peat­ges com aquest pel fet de viure on viuen. Ni han estat mul­ti­tud els turis­tes vin­guts expres­sa­ment, ni pos­si­ble­ment tam­poc haurà estat tan copiós el retorn econòmic anun­ciat per a la ciu­tat, per bé que ja se’n guar­da­ran prou els que ens ges­ti­o­nen de no reme­nar massa aquest femer a còpia d’audi­to­ries públi­ques, no fos cas que la merda acabi esquit­xant més del compte.

Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en una ciu­tat gai­rebé tan pro­vin­ci­ana i acom­ple­xada com les elits que la tute­len, aque­lles que sali­ven cada cop que olo­ren un esde­ve­ni­ment d’ínfu­les pre­te­sa­ment cos­mo­po­li­tes per poder reme­mo­rar així aque­lla colos­sal enga­nyifa, en ter­mes d’auto­es­tima col·lec­tiva, que van ser els Jocs de 1992. La rea­li­tat, però, és tos­suda i més de 30 anys després ens asse­nyala que som el que som, poc menys que la casa de bar­rets del sud d’Europa per a un món que el que vol de nosal­tres és que li obrim la porta de casa per poder assal­tar la nevera i el moble bar, com molt bé ens han recor­dat aquests dies dos visi­tants de Nova Zelanda que, en un atac de sin­ce­ri­tat a TV3, han pro­cla­mat que mun­tat­ges com aquest de la copa Amèrica els hem de pagar nosal­tres, ja que allà el diner públic es des­tina a coses més fútils com la sani­tat o l’edu­cació. Però no siguem aixa­fa­gui­tar­res i que tor­nin quan vul­guin, els amics de Mr Mars­hall i els seus vai­xells, que quan se’ns pixen a la cara men­tre diuen que plou, els bar­ce­lo­nins, també els d’adopció, encara hi hem de posar bona cara.