Que torni la copa Amèrica

S’ha acabat la copa Amèrica i, de fet, la bonanova ja és aquesta, que ja es pot dir “bon vent i barca nova” a aquest invent, si és permès l’acudit fàcil. Per ser honestos, però, s’ha de reconèixer que aquesta pantomima dels vaixells ha passat absolutament inadvertida a peu de carrer per a la immensa majoria de barcelonins a excepció, és clar, dels impàvids veïns de la Barceloneta, més que resignats a haver de suportar peatges com aquest pel fet de viure on viuen. Ni han estat multitud els turistes vinguts expressament, ni possiblement tampoc haurà estat tan copiós el retorn econòmic anunciat per a la ciutat, per bé que ja se’n guardaran prou els que ens gestionen de no remenar massa aquest femer a còpia d’auditories públiques, no fos cas que la merda acabi esquitxant més del compte.

Barcelona s’ha convertit en una ciutat gairebé tan provinciana i acomplexada com les elits que la tutelen, aquelles que saliven cada cop que oloren un esdeveniment d’ínfules pretesament cosmopolites per poder rememorar així aquella colossal enganyifa, en termes d’autoestima col·lectiva, que van ser els Jocs de 1992. La realitat, però, és tossuda i més de 30 anys després ens assenyala que som el que som, poc menys que la casa de barrets del sud d’Europa per a un món que el que vol de nosaltres és que li obrim la porta de casa per poder assaltar la nevera i el moble bar, com molt bé ens han recordat aquests dies dos visitants de Nova Zelanda que, en un atac de sinceritat a TV3, han proclamat que muntatges com aquest de la copa Amèrica els hem de pagar nosaltres, ja que allà el diner públic es destina a coses més fútils com la sanitat o l’educació. Però no siguem aixafaguitarres i que tornin quan vulguin, els amics de Mr Marshall i els seus vaixells, que quan se’ns pixen a la cara mentre diuen que plou, els barcelonins, també els d’adopció, encara hi hem de posar bona cara.