Invisibles a ulls dels altres

De vegades som invisibles a ulls dels altres. No se sap per quina raó, la història s’entesta a foradar-nos l’autoestima, o ens regala un bany de realitat, i ens recorda que no som tan importants com algun cop ens hem cregut. I així anem topant de morros amb escenaris on passem completament inadvertits, també el dia que ens hem enfundat el vestit de gala o ens veiem divines davant d’un mirall. Aquesta setmana m’hi he vist reflectida, en aquest sentiment. Ha estat només durant uns segons, però he notat que era imperceptible al mateix nivell que vols assolir quan camines de puntetes. I no serà perquè no he fet gestos per deixar clar que sí, que era allà. Però ell, el camioner que ha decidit ignorar la meva existència, i la del meu cotxe, ha començat a maniobrar per avançar el vehicle de davant, fent veure que el carril del mig era un desert i per allà no circulava ningú. És una pràctica força habitual. En aquell moment tens mig segon per decidir si passes de 100 a 50, o de 100 a 150, mentre perceps que un monstre de 40 tones se’t vol abraonar a sobre. Per sort, fan la maniobra amb prou subtilesa perquè tinguis temps a reaccionar, però l’ensurt ja el tens incrustat dins del cos. I tant els fa que t’emprenyis, perquè segueixes sent invisible als seus ulls. Tots sabem que els transportistes tenen una feina molt sacrificada i extremadament solitària, que per reblar el clau pot condemnar la persona a passar molts dies lluny de la seva gent. I no sempre està ben pagada. Diria també, perquè ho veig a les carreteres, que la majoria de camioners són grans conductors i extremen les preocupacions perquè mai passen per alt que una conducta de risc pot tenir conseqüències molt nefastes. Però també sabem que tota regla té la seva excepció, així que des d’aquí envio un record a tots aquells que es creuen els amos de la carretera.