Parlem de Veneçuela

Sorprèn la intensitat amb què sectors ben identificats a l’Estat espanyol aborden les vicissituds del règim veneçolà, alhora que es defugen debats més propers, amb impacte directe sobre la nostra realitat. Algèria i Tunísia són actors importants per a la ribera nord de la Mediterrània, però els seus recents comicis presidencials, marcats per la repressió i les irregularitats, gairebé no han suscitat debat. Més enllà de la simplificació sobre la realitat del règim bolivarià, i sense negar l’interès suscitat, aquest tipus d’exercicis no s’haurien de limitar a realitats triades de manera interessada. Elits i mitjans convindrien a atendre amb igual zel l’esdevenir de països propers, les evolucions dels quals són font objectiva d’inquietud a múltiples nivells, ja sigui geopolític, de seguretat, econòmic, social i demogràfic.

Ni la geografia, ni la història, ni apressants realitats i desafiaments han redundat en un digne interès pels escrutinis algerià i tunisià. Tot just algunes informacions, cròniques i fútils anàlisis en comptats suports. Però no sempre va ser així. Recordo les discussions amb Santi González, Ana Alba i el difunt David Caminada, que conduïen la secció Món d’aquest diari quan jo era el seu corresponsal al nord d’Àfrica, i la inquietud que suscitava qualsevol desenvolupament a la zona. Va ser així com vam seguir de prop les evolucions del Moviment Ciutadà, sorgit de la Primavera Negra a la Cabília algeriana a partir del 2001, o l’estiu del 2006 quan vam aconseguir publicar una entrevista amb un desconegut activista tunisià, Moncef Marzouki, que es jugava la vida a l’oposició contra Zine al-Abidine Ben Ali i que, després de la revolució gessamí, va ser elegit president.

Sense esmentar el rol dels hidrocarburs i altres motius “urgents”, la política de seguretat o la sola qüestió migratòria –esdevinguda central en el relat polític– haurien de fer d’Algèria i Tunísia un subjecte d’atenció privilegiat, objectivament molt més que Veneçuela. Pel que fa a Algèria, fins al gir de Madrid sobre el Sàhara Occidental, la cooperació va permetre mantenir en xifres baixes la immigració irregular procedent de les costes. Amb la ruptura Alger va deixar d’acceptar devolucions d’immigrants i es va produir una reconfiguració de les rutes migratòries subsaharianes. La migració procedent d’Algèria prefereix assentar-se a França, si bé les arribades irregulars d’algerians ja superen les dels marroquins.

Per a goig dels seus dirigents, les mascarades electorals algeriana i tunisiana han passat gairebé desapercebudes a Catalunya, Espanya i Europa, on les cancelleries s’han afanyat a felicitar els vencedors. Sense condemnes internacionals, l’Autoritat Nacional Independent d’Eleccions algeriana va proclamar sense proves la victòria del president sortint, Abdelmadjid Tebboune, amb un 94,65% de vots. Mentrestant, la comissió electoral tunisiana va sancionar un 90,69% de suports per a Kaïs Saïed, que es conforma com un resultat digne del Ben Ali de l’època prerevolucionària. Un ràpid càlcul ens porta a concloure que a Algèria la participació va ser propera al 23%, incloent-hi vots blancs i nuls: dels 24 milions d’electors cridats a les urnes, més de 19 milions no van votar. Al plebiscit tunisià no li va anar gaire millor, ja que es va registrar una taxa oficial de participació de tot just un 28%.

Al regne de Tebboune i el seu mentor i protector, el general Chengriha, els preus seguiran pujant, la improvisació serà la norma, igual que els grandiloqüents anuncis i els precaris subsidis per mantenir una malmesa pau social, i de cap manera cessarà la repressió. El boicot es presenta com una esmena a la totalitat del règim per part del poble, una victòria de l’esperit del Hirak sobre una República Democràtica i Popular d’Algèria erigida per un exèrcit refractari al canvi i a l’obertura. La situació no és gaire millor a la República de Bourguiba, on, tot just reelegit, la prioritat del president sembla la implementació de les reformes institucionals necessàries per poder presentar-se a una nova reelecció el 2029, apuntalant de passada l’anhel de les noves generacions d’abandonar el país.

Realment no ens inquieta la sort d’Algèria i Tunísia? No serà que, davant dels riscos que planteja un escenari de desestabilització a Algèria i Tunísia, l’opció retinguda per Europa és la salvaguarda d’un règim opac en mans d’un clan militar, a Algèria, i una mena de restauració autoritària a Tunísia? Per què davant la diligència manifestada per Europa en el seu suport a l’oposició veneçolana, cridant a la celebració d’eleccions lliures i transparents, pel que fa a Algèria i Tunísia la reacció no és sinó un silenci inusitat? Com justifica l’Europa que s’omple la boca de democràcia, llibertat i drets passar per alt les demandes de milions d’algerians i tunisians que exigeixen obertura? Hipocresia de molt alt nivell al Vell Continent, que no està disposat a assumir els costos d’una autèntica transició política a Algèria i Tunísia. Ordenem països més llunyans. Parlem de Veneçuela.