Les persones grans es reivindiquen

Hi ha força més de dos milions de persones a Catalunya que tenen 60 anys o més, segons dades de l’Idescat. Si som un xic més de vuit milions, això vol dir que representen més de la quarta part de la població del país. Ara bé, encara que la denominació “gent gran” no els agradi, els agrada molt menys que els diguin jubilats, avis o vells. “Persones grans” és una expressió que ara utilitza l’administració. I aquest segment de població se’n fa creus que els posin a tots al mateix paquet. Si la infància arriba fins poc després dels deu anys i l’adolescència la deixem passada la vintena o abans, per què hi ha un sol nom per a un col·lectiu a què abans ens havíem referit com “la tercera edat”? “Hauríem de parlar de tercera, de quarta i de cinquena edat”, assegura l’empordanesa Dolors Quer, secretària de l’Associació Intercomarcal de Consells de la Gent Gran de Comarques i Municipis de Girona. Un nom llarg i farragós per a una associació ben viva i activa que presideix el periodista selvatà Manel Serras.

No els agrada la relació que tenen amb l’administració perquè consideren que és excessivament burocràtica i lenta, fins al punt que quan tramiten alguna petició d’un consell comarcal la instància acaba en un calaix o es perd entre els tràmits que el Consell de la Gent Gran de Catalunya ha de fer arribar al departament o passar pel Parlament. Inoperatiu, asseguren. Per això la seva pretensió és treballar perquè aquest gran consell es divideixi per vegueries. “Els temes s’han de treballar i dialogar, però no és el mateix una reunió de seixanta persones que una de vuit o deu”, asseguren Serras i Quer. Les de seixanta són inviables, i pensen que organitzats per vegueries farien més feina. I això facilitaria un contacte directe amb el director general que el nou govern d’Illa ha anunciat per al sector. De fet, les seves peticions ja les havien fet arribar al conseller Carles Campuzano, però amb el canvi de govern, com és habitual, ara han de tornar a negociar amb la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez.

Manel Serras explica com propostes fetes des de la Selva no han passat del calaix del director de la Gent Gran Activa. Ni es van tramitar. I tenen ganes de tirar endavant, però no volen perdre el temps. Expliquen, i ho expliquen bé, que no és el mateix una persona de 60 o 70 anys que una de 90. Que no es poden posar aquests dos milions de persones al mateix sac perquè els problemes no són els mateixos. “A la meva edat et preocupes per la salut i la pensió i no tens més problemes i sí ganes de fer coses, si la salut acompanya”, explica Dolors Quer. Més endavant són necessàries altres ajudes socials i temes d’assistència sanitària. Per això veuen imprescindible implicar els ajuntaments: “La gent gran volem envellir al nostre poble, a la ciutat, no en una residència, si ho podem evitar.” I per això creuen que cal una planificació diferent per aconseguir nous models en habitatge, assistència domiciliària, habitatges compartits..., abans que residències, on, assegura en Manel, “hi ha massa vegades falta de dignitat, compartint habitació amb algú que no coneixes, sense cap intimitat i amb horaris que semblen casernes”. La gent gran pren la paraula i es farà escoltar.