Turisme. Carn... dura

Quan vaig arribar a la recepció de l’hotel –principis dels setanta–, s’hi acabaven de produir dues anècdotes culinàries. Convé recordar que durant les dues dècades prodigioses –seixanta i setanta– del turisme costaner era corrent de servir a la clientela de molts establiments carn de vaca argentina que arribava en grans peces. Aquesta carn, un cop descongelada i tallada, havia de ser colpejada insistentment amb una gran eina metàl·lica molt pesada –una mena de mall– per estovar-la, ablanir-la, per tal que es pogués mastegar. Resulta que al meu hotel la cuina era ubicada precisament a sobre de la sala de festes, un espai del subsol on de nit actuava el ballet de Luis Príncipe, i que, durant el dia, sovint era usat pels responsables de les agències de viatges per reunir-hi els seus clients i transmetre’ls informacions, programar sortides, vendre’ls atraccions diverses, i respondre preguntes relacionades amb sorpreses i estupefaccions. Vet ací que, quan el soroll dels cops que arribaven del sostre –produïts pels que, a la cuina, amollaven a la carn patagònica– era percebut pels clients, els envaïa un cert esverament perquè era perfectament anormal que aquell temperi propi d’alguna demolició es produís... en un hotel. Alguns, amb els ulls esbatanats, suggerien de continuar al bar de la piscina. Però els responsables de cada operador turístic ja sabien de què anava, procuraven relativitzar el fenomen sonor com a curiositat hispànica i, al capdavall, el soroll era entomat com una amenitat més de les moltes amb què, dels Pirineus en avall, els admiraven.

A vegades, amb aquesta batuda a consciència a què se sotmetia el que havia de ser l’estofat de l’endemà, no n’hi havia prou: atonyinar la carn no era suficient per amorosir-ne la duresa i llavors hom decidia deixar-la molta estona coent-se al foc dins d’uns grans atuells per tractar d’amorosir-la; arribaven a deixar que les olles bullissin tota la nit per assolir l’objectiu. Però llavors va plantejar-se un altre problema: la despesa del gas que consumia la cuina per entendrir la carn era tanta que va convertir l’acció en antieconòmica. Llavors el nou director va optar per una carn que, essent una mica més cara, era de més qualitat i es podia consumir sense haver-la de tractar amb... violència.