TantXTant
Ni fe, ni esperança...
No cal esperar els 100 dies de gràcia per veure que el nou govern català farà ben poca cosa. És que som un país petit i ja ens coneixem... Fins ara ha fet bàsicament dues coses: nomenar i anunciar. I pinten bastos.
Dels nomenaments, a més de ser d’un perfil d’allò més espanyolista, se’n pot dir que són reconeixements a dirigents socialistes de tota la vida, és a dir, a polítics professionals avesats a donar i negar subvencions a amics i enemics, respectivament, a viure del diner públic en institucions catalanes, espanyoles o europees o, com a molt, en càrrecs directius d’alguna empresa quasi pública; també s’hi han inclòs elements que fins ara havien estat negociadors a l’altra banda de la taula, cosa que indica que ja no caldrà ni taula, ni interlocutors, ni negociacions. Ells en diuen –no és càndidament– normalitzar el país.
Pel que fa als anuncis, com els polítics de Madrid –tant se val el partit–, en són tan especialistes com ho són a no complir-los. Però els socialistes n’han estat els més hàbils i descarats; per això, la majoria de les ànimes espanyoles del país i, fins i tot, alguns independentistes hi cauen cada dos per tres, sigui perquè prefereixen creure’s l’embolcall o per por de l’arribada de la dreta. L’evidència, tanmateix, és que els anuncis –per terra, mar i aire– sempre han estat foc d’encenalls. Precisament, la socialdemocràcia europea ha estat, per deixadesa de les seves polítiques d’esquerres, un dels principals factors del creixement de l’extrema dreta. Amb unes quantes lleis populistes i quatre grans esdeveniments, sempre acaba mantenint l’statu quo perquè res no canviï. Per tot plegat transmet poca fe i esperança, però exigirà molta caritat envers l’Estat; fins i tot, el govern del PSC vol “convertir” la resta de l’Estat! No se sap en què, però bona sort!