Cuyàs a Arenys

Aquesta tarda, a partir de les set, a la biblioteca Pare Fita, El Mataró de Cuyàs cobrarà forma. Ho farà amb Neus Pinart, creadora del llibre, i una taula de periodistes que vam tenir la sort de conèixer i treballar amb en Cuyàs mestre. En aquest acte repassarem articles que formen part del llibre (i d’altres que no) i que, d’una manera natural, descriuen un Mataró especial, capital d’una comarca que va passar de ser una víctima fàcil de la bulímia metropolitana de Barcelona a tenir un sentit local i comarcal, per molt que algunes institucions no s’ho van acabar de creure mai. L’edició El Punt Avui del Maresme, sota la direcció de Manuel Cuyàs, va vertebrar i va donar sentit a una capitalitat indiscutible; va saber reflectir la identitat de la comarca i de la seva gent, des del nord fins al sud. I ho va fer amb la vivacitat pròpia d’una redacció jove.

I explicarem anècdotes. És inevitable recordar Manuel Cuyàs i no explicar anècdotes perquè us puc assegurar que en aquella redacció se’n van viure moltes. Tots els redactors que vam formar part d’aquell equip tenim històries particulars i col·lectives protagonitzades i compartides amb Manuel Cuyàs. Tots tenim records únics,i moltes lliçons. Algunes lliçons de lletra i d’altres de vida.

Manuel Cuyàs gaudia treballant en aquella redacció, on el seny i la rauxa es compensaven sempre pel cantó de la rauxa. Li agradava la frescor i la naturalitat que desprenia un equip sense complexos, amb passió i empenta per divertir-se davant de qualsevol situació.

Cuyàs escrivia i ens ensenyava a escriure. Observava i ens ensenyava a observar. Perquè ningú no pot negar la capacitat única d’observador privilegiat que donava vida a la ploma mordaç de Manuel Cuyàs.

Quan el convidaven a un dinar o un sopar on hi havia companys de la premsa, des dels gabinets de comunicació tendien a col·locar tots els periodistes a la mateixa taula. Però ell no hi volia seure mai. Deia que no anava a l’acte per sentir les històries de la competència, sinó per saber més del que es feia o es presentava i, per això, ell volia seure a la taula presidencial amb les màximes autoritats. “Si no, no hi he d’anar a fer res, allà”, replicava. I aquesta reflexió, que a algú podria semblar una ximpleria de rondinaire, cobra tot el sentit quan un aprofundeix en el significat real del periodisme de veritat. El periodisme de cos a cos, que es fa cara a cara; el periodisme valent que surt al carrer cada dia per explicar el que allà passa, sense filtres i sense embuts.

Manuel Cuyàs era un enamorat de la bellesa. I era aquest amor per la bellesa el que despertava en ell el geni a l’hora de detectar allò que trencava l’harmonia, el glitch de l’escena que posava en perill la perfecció. I aquesta mirada personal era el que donava sentit als seus articles, que en conjunt configuren un autèntic treball de literatura de carrer, real i autèntica. Literatura valenta.