Comprar vots

Amb tota sinceritat haig de dir que quan els crítics més abrandats de l’independentisme retreien aquesta mena de canvi radical del discurs polític i estratègic d’ERC pactant la investidura del president Salvador Illa, i deien que era a canvi dels “despatxos i poltrones”, no m’ho creia. Innocent de mi! I resulta que la brillantor de les monedes de plata que Gabriel Rufián utilitzava per criticar els de Junts, els que sedueix són els republicans i per cenyir-ho més, els de la branca Rufián. I de quina manera! És clar que una vegada hem descobert el pacte d’Oriol i Illa, la sorpresa ha estat majúscula puix que la mateixa secretària general havia ordenat que tots el càrrecs de confiança d’ERC dimitissin, i la resposta va ser no obeir. Molts d’aquests càrrecs saben que fora de la política fa molta fred. O algú entén, per exemple, el recorregut polític de Ramon Espadaler o Miquel Sàmper si no és per la nòmina per més que ens ho vesteixin? Lamentablement hem vist massa cassos que la ideologia es ven fàcilment.

No vam saber el secret del pacte d’Oriol Junqueras amb els socialistes per un titular d’un diari més o menys afí i que, per costum, sempre posem en dubte; ha estat la mateixa secretària general d’ERC Marta Rovira qui en un acte públic i de comiat va retreure a Oriol Junqueras que mentre ella i el seu equip, en nom d’ERC, negociava les condicions per un vot favorable a la investidura de Salvador Illa, pel darrere, Oriol Junqueras negociava amb els socialistes, i en secret, la continuïtat d’una llista de “polítics de confiança” afins a ell que fins aleshores treballaven a l’administració catalana amb càrrecs i bon sou i perdien la feina. Oriol Junqueras havia dimitit abans pels mals resultats electorals i no estava en l’equip negociador d’ERC amb el PSC. En no estar present en les negociacions es va mostrar sempre molt distant amb l’acord, però una vegada assolit va fer dues piulades purament estètiques de suport al preacord que hauria de validar la militància. És a dir, ell no participava en les negociacions però ja treballava per deixar els seus col·locats.

Aquest model d’administració i de govern que tenim, que ens equipara amb països com Turquia, és totalment anacrònic i un model que fomenta la corrupció i l’amiguisme. Ja el mateix nom d’aquests càrrecs és per estar atents: “càrrecs de confiança”. També en tenen la majoria d’ajuntaments, de consells comarcals, de diputacions i del govern i és normal pensar que no és només un problema de desconfiança amb els funcionaris de les institucions. A Catalunya, i a Espanya, tenim el mateix model d’administració, i amb un canvi de govern poden canviar el 95% del que s’anomena sottogoverno. Una barbaritat i amb greus conseqüències. No és estrany que el tracte amb l’administració sigui tan feixuc i a voltes desconcertant perquè només d’imaginar-nos què passaria amb una gran empresa que canviés tan sovint de responsables clau i freqüentment amb gent nova, amb escassos coneixements i experiència, entendríem que és una situació que com a mínim afecta la productivitat. Nefast. En la majoria dels països occidentals aquests càrrecs són coberts per funcionaris i no poden servir de moneda de canvi en cap negociació. A Catalunya, hauríem de canviar ara mateix dues o tres conselleries catalanes per una responsable de desburocratitzar i segur que l’eficiència de Catalunya milloraria i ningú trobaria a faltar les conselleries suprimides. I em sap greu que els catalans no hàgim volgut crear de bell nou una administració nova i moderna, i aquest error és un ròssec pesant que hem de suportar i finançar.