Lletra petita
Vint anys perduts
“‘Lost’ ens va fer debatre temes tan universals com la confrontació entre la ciència i la fe, el destí i la sort, o la responsabilitat envers les nostres accions
Aquest setembre passat ha fet vint anys de l’estrena de la sèrie Lost, una fita en la història de la televisió i un fenomen que encara ara és motiu d’estudi. El resum més senzill de l’argument és aquest: un avió de passatgers s’estavella en una illa aparentment deserta del Pacífic i els supervivents han de sobreviure no només a un entorn salvatge sinó també a tot de coses estranyes que passen al seu voltant. Ara bé, aquesta descripció és tant com dir que la Terra és una pilota blava. Lost tenia una complexitat argumental enorme i un grup coral de protagonistes que s’apropiaven ràpidament de la simpatia –i en alguns casos l’odi– dels espectadors. El producte de J.J. Abrams i Damon Lindelof es va beneficiar de la globalització d’internet i les seves audiències van augmentar en paral·lel a tota mena de debats en fòrums, quan la xarxa servia més per divertir-se que no pas per insultar-se.
Va ser la primera sèrie “global”, ajudant a crear una comunitat de seguidors que discutien cada setmana el contingut del capítol corresponent, intentant trobar respostes a tots els misteris, des del significat dels famosos números –4, 8, 15, 16, 23, 42, per si els heu oblidat– fins al nombre real de supervivents i els extres que els interpretaven, passant per les pistes dels cognoms de personatges copiats de filòsofs (Locke, Hume, Rousseau...), anarquistes (Bakunin) o científics (Faraday). L’èxit de Lost consistia a combinar el suspens, el drama, la comèdia i l’horror sobrenatural per mantenir l’espectador enganxat a la cadira. És cert que les darreres temporades –en va tenir sis– potser no van aconseguir encarrilar la història i el final no va ser del tot comprès per la comunitat lostie. El millor, doncs, és quedar-se amb les quatre primeres, que abracen temes tan universals com la confrontació entre la ciència i la fe, el destí i la sort, o la responsabilitat envers les pròpies accions. I per sobre de tot la necessitat que tenim els uns dels altres. Ho deia l’estimat Jack –un dels protagonistes– en la segona temporada: “Viure junts, o morir sols.”