El dia de Tots Sants
Tot Sants és avui. Escrivint sobre aquesta festa, que a Girona la vivim especial perquè estem de Fires de Sant Narcís, recordo les persones estimades que avui no hi són. Primer va marxar la meva padrina, la iaia Lola. Una dona senzilla, de Llagostera, a qui li agradava somriure i cantar les petites formiguetes. Va passar molts anys en una cadira de rodes però vivia a casa i podia fer-li petons cada dia. Una dècada més tard, va traspassar l’avi Fèlix, un home cultivat perquè estimava els llibres com ningú. Divertit i generós, ajudava sempre amb els deures. Feia d’enterramorts a l’Ajuntament de Salt. Van passar anys, però també vaig acomiadar l’avi matern, en Joan, el meu padrí, que era d’Amer i feia de bosquetà. Passava el dia entre natura i era home de poques paraules, però quan somreia li canviava la fisonomia de la cara i era angelical. La seva dona, la iaia Carmeta, de Bonmatí, va viure feliç fins als noranta-tres. Dona extraordinària, femenina, presumida, amb un cor molt gran. Sempre he pensat que era avançada pel temps que va néixer. Fes el que el cor et digui era un dels seus mantres. Recordo converses molt nutritives amb ella. No tinc, doncs, àvies ni avis, i pel camí han marxat també tiets i tietes, els sogres, una bona amiga i el meu únic cunyat. Però de totes les persones estimades que ja no hi són, el papa és el més important. Un empresari valent, treballador, exigent, orgullós de ser de Salt i molt fidel al Girona Futbol Club. Com gaudiria ara des del camp, celebrant èxits de la primera Champions! Dibuixava a mà cases de somni i sempre estava disposat a ajudar tothom. Fa nou anys que no hi és, però el tinc present cada vespre quan miro les estrelles. Em va costar fer el meu dol. La importància de dir adeu quan estàs preparada t’allibera i et fa connectar més si ho acceptes. Quan algú especial mor, necessitem expressar i compartir que l’estimem i que el trobarem a faltar, i és bo fer-ho, cadascú des de la seva mirada, tradició o religió. Aquest dia que avui vivim té un ritual funerari amb el costum de pensar-hi i portar flors al cementiri o en aquell espai que ens reconnecta. També és la festa de la tardor i la gastronomia aromàtica, perquè mengem castanyes, moniatos, panellets i greixons quan passegem. Que sigui, doncs, un dia de gratitud i reconeixement a les persones estimades que ja no hi són.