Ara i sempre

Fa ja un temps vaig comprendre que, lluny de ser un anhel forassenyat, la immortalitat és una condició que viu dins cadascú de nosaltres a través dels records i les vivències de tots aquells que ja no hi són, però que ens han deixat la seva empremta. Aquest any compliria 100 anys Joan Ferrerós Pibernat, un mestre d’escola que creia en l’ensenyament com un canal de transmissió de coneixements, valors i criteri propi. Conviccions que poden sonar a obvietat, quan en realitat representaven tot un desafiament si es té en compte el context de dictadura i adoctrinament en què es va trobar durant bona part dels anys que es va mantenir en actiu. Amb ell molts infants del col·legi Joan Margarit de la Bisbal d’Empordà, entre 11 i 14 anys, vam aprendre a distingir el fonoll de la ginesta, la rosa de la rosella i un ou d’una castanya. Vam descobrir els camps de Sòria a través dels versos de Machado, vam viatjar a peu per l’Alcàrria guiats per Camilo José Cela i a la fageda d’en Jordà amb Joan Maragall. Fins i tot vam anar a l’Índia il·luminats per la mística humanista que ens descobrien les lectures de Rabindranath Tagore. Ens vam tacar de tinta les mans i les bates fent anar un rònec ciclostil que per a nosaltres representava el súmmum de la tecnologia avançada. Una andròmina amb la qual vam imprimir la primera publicació escolar creada pels alumnes del centre, amb una capçalera tan pretensiosa com innocent: Ara i Sempre. Poc més de setze pàgines grapades amb textos mecanografiats i algunes il·lustracions on es combinaven algunes notícies de la pròpia escola. Pur periodisme de base en estat virginal. La immortalitat del mestre Ferrerós es veurà reflectida a partir d’aquest diumenge 3 de novembre amb motiu del seu centenari, amb l’exposició que tindrà lloc al castell de la Bisbal d’Empordà. Una mostra on de ben segur no faltaran molts d’aquells dibuixos que omplien les parets de casa seva i dels quals ens havia fet partícips no poques vegades amb aquell traç i aquella tècnica que tan bé dominava. Exemples com el seu, que perviuen en tots aquells que hem tingut la sort de tenir-los a prop, són els que constaten que més enllà de mètodes o sistemes, el veritable èxit de l’ensenyament es troba en la vocació i la dedicació de les persones. I el seu aprenentatge és allò que els fa immortals. Ara i sempre.