Errejón cou i pica

No sé què volen dir quan diuen que ho sabia tothom. Qui és tothom? Jo no. Vostè? Ja som dos! Per què els que ho sabien i no n’eren víctimes varen callar còmplices? Per què ens hi emboliquen a tots? Tots no. Uns quants, per molts que fossin. Als que no ho sabíem, que ens deixin tranquils. Entenc el silenci de les víctimes. Però fastigueja el silenci de còmplices i encobridors. Hi ha coses que les sap tothom i gent que ho sap tot. Varen fer possible el monstre i són els que ara li infligiran un tracte i unes agressions que ni els monstres es mereixen. Jo no en sabia res, de l’alt i prim parent d’en bufa i cara de nen. Del contingut de la seva carta n’infereixo que molt del que es diu és veritat. La carta, declaració meditada i conscient, defineix un patró, però mentre no tinguem una confessió, assisteix aquest home la presumpció d’innocència. La presumpció d’innocència, per molt que emprenyi, és el pal de paller. Entenc el silenci de les víctimes. Els que palpaven i callaven que era un addicte a les nits, als estupefaents i al sexe no tenen perdó. Ni es mereixen cap càrrec si no ho palpaven. Què s’embolica ara, el ministre Urtasun, que han fallat els protocols? Els protocols no hi tenen res a veure. Han fallat ells, persones, i ara s’han de menjar tots aquests anys de moralina i sermó. Cou i pica, sí, però no maregeu més. Quan cou cura i quan pica madura, deia l’àvia Neus. Us ha de coure i us ha de picar. Deixeu tranquils els protocols!