Rosario

Fa poc menys de 15 dies, ens va deixar la Rosario Palomino, nascuda a Lima fa 53 anys, després d’una lluita de cinc anys contra el càncer. Ja fa tres dècades, en arribar a Catalunya, la Rosario va dir que entenia per què els catalans volien utilitzar la seva llengua de la manera més normal possible, atès que ella havia vist com l’idioma patern –el quítxua– havia estat arraconat i substituït pel castellà fins al punt que s’havia tornat minoritzat i innecessari. Va decidir, per tant, aprendre el català, fins que el va arribar a parlar i escriure amb fluïdesa. Tot seguit, va fer un descobriment inesperat: cada cop que el parlava amb qualsevol català de soca-rel, aquest li responia –sempre– en castellà, perquè donava més importància a les faccions ameríndies d’ella que a la llengua que li sortia de la boca. La sensació de rebuig que això li feia sentir de vegades la feia plorar de frustració, fins que va fer un segon descobriment: que la mateixa cosa passava amb gairebé tots els catalanoparlants nascuts a fora, sobretot amb els que tenien fenotips no europeus. Atesa la situació –un milió i mig d’exestrangers residents a Catalunya, desenes de milers dels quals estaven aprenent un idioma que els mateixos parlants nadius d’aquest idioma es negaven a fer servir amb ells–, va arreplegar tres amics (la Carme Sansa, el Toni Albà i jo), va obrir un compte de Twitter amb el nom No em canviïs la llengua, i va organitzar desenes de visites a ciutats i pobles del país per escoltar les experiències (fascinants) dels catalanoparlants nascuts a fora. En fi, la Rosario, una persona encantadora que veia el català com un mitjà perquè els estrangers es poguessin sentir menys –o gens– estrangers, va posar el dit a la llaga: una de les grans amenaces a aquest idioma no són ni els immigrants ni l’Estat central, són els nadius que es neguen a enraonar-lo amb els que venim de fora.