Rius mediterranis adormits
Uns dies enrere passejava per la Bisbal d’Empordà amb una amiga de fora del país. En veure la gran llera del Daró (deu fer uns quatre o cinc metres d’altura i una vintena d’amplada, calculo), plena de vegetació i sense ni un fil d’aigua, em va dir que potser érem una mica exagerats de tenir una estructura així per donar cabuda a un riu sense curs. I és la impressió que dona, la major part de l’any, el Daró al seu pas per la Bisbal. Li vaig explicar, però, que es tracta d’un riu de règim pluvial mediterrani (és a dir, que només creix quan plou molt a la capçalera, a les Gavarres), d’uns 43 quilòmetres de recorregut, i que el seu aspecte desolat d’aquell moment pot canviar de manera sobtada en cas de pluges torrencials. Molts habitants de la zona en podem donar constància, perquè l’hem vist créixer i sobrepassar en diverses ocasions la línia del pont per on transcorre la C-66. De rius com aquest, a les comarques gironines n’hi ha uns quants, com ara el Rissec, que també neix a les Gavarres i va a parar al Daró, al terme de Corçà, i el Ridaura, que neix a l’Ardenya i desemboca a Platja d’Aro. Només porten aigua abundant durant curts períodes associats a pluges torrencials. Llavors, els cabals poden ser molt elevats i assolir nivells considerables en poques hores de precipitació; l’aigua avança amb molta força i s’enduu tot el que hi ha a les lleres. Sovint, si aquestes lleres no estan netes, per deixadesa dels responsables corresponents, les inundacions estan servides. Ves a saber: potser aquests responsables tenen més informació que la que ens expliquen i saben que no plourà fort en molts mesos, de manera que deuen pensar que no cal anar amb presses. No sé jo si ho poden saber tan exactament, en un país on la meteorologia és difícil de clavar (per qüestions orogràfiques i la influència del Mediterrani, entre altres condicionants). Sigui com vulgui i veient les catàstrofes que poden provocar avingudes sobtades, com molts episodis que podem trobar a les hemeroteques o les que malauradament pateix ara el País Valencià (salvant les diferències de magnituds), és necessari, diria, ser previsors i no haver de córrer quan, en realitat, ja no s’hi és a temps, que és el que ha passat allà. Tan complicat és fer la feina quan toca i evitar mals majors? No ho crec.
