‘Jo mai, mai’

Sí, em fascina aquesta veu. La figura, el “mai, mai he desitjat fer un petó a la Judit”. Em fascina l’Albert que arriba amb el cava, la nena que dorm i el vestit de la Judit. Amb la imatge captivadora d’un Dausà, d’aquell gest que s’empassa una mena de tendresa per deixar-la de sobte a nosaltres que sentim la cançó.

És la una de la matinada i m’entren per l’Spotify. El moment més seductor del dia. Sense cap més feina que deixar-te anar a aquestes paraules, “ai, Dolors”. I em surten de dins del meu ésser aquells altres mots que em duien amunt i avall de l’existència. D’un Lluís Llach:

“No, jo dic no.”

“Si estirem tots, ella caurà.”

I les d’aquell Serrat:

“A la neu dues sabates hi ha...”

... i en Serrat se les posa, i en Llach li respon:

“Siset, que no veus l’estaca, a on estem tots lligats?”

I sentim una veu que ens duu a aquell París desitjat. “Il suffit de passer le pont.” I al: “Et maintenant que vais-je faire

Vers quel néant glissera ma vie 

Tu m’as laissé la terre entière 

Mais la terre sans toi c’est petit.”

I em trobo amb aquella Joan Baez que em diu:

“Donna, Donna, Donna, Donna

Donna, Donna, Donna, Don.”

I la Guillermina que canta:

“Tenen la constant de la inconstància [...]

no tenen regles que els limitin,

però no falta mai qui els imiti.”

Els snobs...

I l’ home que cantava aquella flipant cançó:

“La mare, un escarràs

La plaça i la neteja.”

I me’n vaig a aquells nois de Liverpool, ciutat tan anglesa amb casetes uniformes, una estesa de port que no s’acaba mai. Em moro de dolor amb tu,‘beatle’ estimat:

“Imagine there’s no heaven

It’s easy if you try

No hell below us

Above us, only sky

Imagine all the people

Livin’ for today.”

Caic als nois de l’Empordà, que assajaven als vespres del Vicens Vives, mentre nosaltres els sentíem en canviar d’aula. I els veig a les ruïnes d’Empúries cantant...

“Soc de l’Empordà.”

La Joan Baez no me l’acabo. Asseguda en aquella comuna de hippies. I la Maria del Mar, quan ens explica que el seu fill s’ha llançat per la finestra en sentir “aquella gent que truca de matinada”.

I la Rossell, que segueix aquell home, le métèque perdut, que la rep a les golfes i diu:

“Avec ma gueule de métèque,

de juif errant, de pâtre grec

et mes cheveux aux quatre vents

Avec mes yeux tout délavés

qui me donnent l’air de rêver,

moi qui ne rêve plus souvent.”

Qui ens arriba després d’aquella màgica gent? Torno a sentir en Llach, amb la poli perseguint el seu públic quan deia:

“No era això, companys, no era això,

pel que varen morir tantes flors.”

Aquell Llach aviat ens diu adeu. La Guillermina adorada fuig endins de la cambra secreta. La Maria del Mar es fica a dins del cant de...

“...per la bona gent

tres portes tinc a ca meua

obertes a tots els vents

la que està oberta per tu

l’altra per la bona gent.”

I ens presenta els Manel. I torno a una sèrie de punts comuns quan ells parlen d’un bumerang. Quan es diuen que “ens en sortim”. I, no sé per què, em porten a aquell “ho tornarem a fer” del president d’Òmnium que en Marchena condemnà a la presó.

De sobte, de sobte, com un piu-piu. Ens arriba un “mai, mai”. Fascinant, la lletra i ell. Dausà ens torna a parlar d’una Judit que encara no coneixem. I parla d’un sopar d’amics a l’estil del com si fos ahir. Un “mai, mai” amb un sopar d’amics que tenen infants que dormen al cotxet. Amb una Judit que diu:

“Jo mai, mai he desitjat

Que deixés el seu marit.”

Amb una Judit a Gràcia, on fan un tomb pels bars fins que els envolten unes birres, i es miren com si fossin embruixats del tot, fins que la Judit torna a dir “mai”. Em vull perdre amb en Joan Manuel Serrat que encara els catalans adoràvem quan deia:

“El poema de la rosa als llavis

Quina grua el meu estel

Quin estel la meva grua

Quan jo la miro en el cel

Sembla una donzella nua.”

Sento un Raimon que ens cantava:

“Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,

quan les més gents festegen prop los focs

e pusc haver ab ells los propris jocs, 

vaig sobre neu, descalç, ab nua testa.”

I la Marina Rossell que omplia el Liceu en un adeu intens al nostre Pasqual Maragall. El net de l’home que va escriure el poema La vaca cega. Vull ser la cançó d’un Pi de la Serra que ens transmet aquell anarquisme que ens conforma encara. Però soc enmig de la generació Z, jo que em moc amb els baby-boomers.

Jo que, subito em trobo cantant que “mai, mai”. “Mai, mai”. Barrejat amb aquell:

“De vegades ens en sortim

Ho tornarem a fer.”