Tribuna
El malalt europeu és Europa
Agafem per al títol el joc de paraules que descriu l’actual problema estructural de l’economia europea de l’analista i editorialista de Bloomberg John Authers. No hem pogut trobar una descripció millor del greu problema de salut europeu, comú a tot el continent.
Fa pocs mesos, els mercats financers vivien un miratge en què algunes dades econòmiques americanes ens feien equivocadament girar els ulls de preocupació cap als Estats Units. Des de llavors, la debilitat europea ha recuperat el seu llarg protagonisme, no deixant cap mena de dubte unificant per Europa una conjuntura exsangüe amb una estructura decadent i en clar retrocés en relació amb els seus competidors nord-americà i xinès. Conjunturalment, la inflació sembla més ben continguda a Europa que als Estats Units, però això és de ben segur pel mateix baix creixement que Europa segueix des de fa dècades. L’atur, que sí que està correlacionat amb la baixa activitat i competitivitat, és molt més alt a Europa que a Amèrica, i els motors europeus, Alemanya i França, no poden estar avui més travats. Estructuralment, el continent presenta indicadors encara pitjors: una població envellida, una productivitat que millora amb comptagotes, comptes públics empitjorant, alta dependència energètica, tecnològica i en defensa, i uns mercats poc integrats. En un cercle viciós, l’economia i la política es retroalimenten i es perceben a Europa no ja només apogeus dels partits d’extrema dreta, sinó també inicis de retrocés en el nostre sistema de llibertats promoguts per partits tradicionals. Així, les restriccions al dret d’asil a Polònia, impulsades per un europeista com el primer ministre Donald Tusk, o diverses preses de posició enfront de la immigració per part de personalitats polítiques que no havien adoptat fins ara posicions que estaven reservades als partits extremistes de dreta, grans beneficiaris de la percepció ciutadana que el vell benestar europeu tendeix a reduir-se.
Mentrestant, molts opinadors europeus s’entretenen amb una mirada condescendent cap a l’altre cantó de l’Atlàntic sobre una possible victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials del proper dimarts. Certament, les perspectives de crisi institucional als Estats Units sota una victòria de Trump o, pitjor, una no acceptació de la derrota per part del candidat republicà, no són gaire falagueres per a ningú i probablement encara menys per als ucraïnesos, però la preocupació desaforada per un segon mandat de Trump que es manifesta a Europa no deixa de ser una altra de les fugides endavant del continent i una forma d’amagar el cap sota l’ala, tradicional de la benpensant Europa, incapaç, com tots els vells arruïnats, d’acceptar la seva nova realitat o de tractar de donar la volta a la seva situació amb l’esforç necessari.
L’espectacle de negacionisme polític europeu sobre la seva baixa productivitat, el creixent retard tecnològic i en innovació, o la incapacitat de defensar-nos nosaltres mateixos, està més viu que mai en les institucions polítiques europees i dels estats membres. Aparentment, no han estat suficientment clars els diagnòstics desoladors i de preavís fatídic dels informes Letta i Draghi. En particular, l’expresident del BCE i del Consell de Ministres italià ha plantejat les seves recomanacions avisant que ens estem jugant el futur i que aquest serà molt menys pròsper, menys segur i menys lliure, si no actuem.
Si el diagnòstic és dur i remarca la urgència, les propostes d’accions terapèutiques són esperançadores, si bé exigents i difícils. Doncs bé, la reacció política ha estat si no menyspreativa, sí en bona part passiva, ignorant un cop més els requeriments de la realitat. Acceptar-la, amb una ciutadania europea poc conscient de la inevitabilitat d’uns canvis dràstics, tindria indesitjables efectes electorals per a uns polítics determinats a mantenir les poltrones. Esperem que la pesada i lenta maquinària europea en el Parlament i en la comissió derivada de les darreres eleccions es posi d’una vegada en marxa (ja han passat cinc mesos i el més calent és a l’aigüera) i contraresti la poca determinació i els concerts de violí que mostren els governs nacionals. No podem ser gaire optimistes, però si perdem l’esperança ens quedaria poca cosa.