El patrimoni de l’Església i el turisme

En el Directori General per la Pastoral del Turisme i, entre les accions que l’Església creu que ha promoure des de dins de si mateixa, presenta aquesta: “Valorar les obres de l’art cristià existents a les Diòcesis, alhora que assegura una intel·ligent presentació del propi significat religiós” (o.c. 25,e).

Aquesta advertència del Directori General per a la Pastoral del Turisme té el seu fonament en la importància que per a l’Església tenen la cultura i art com unes de les seves més rellevants expressions de la pròpia identitat, i com a servei a l’evangelització i a la promoció de la societat.

La cultura, com a àmbit de cada poble, es constitueix en el marc dins del qual cada comunitat eclesial ha de viure i ha de desenvolupar els seu ministeri. Per això l’Església, al llarg de la història, sempre ha assumit els trets fonamentals de les diverses cultures. Segons l’encert i la rapidesa, ha arribat a ser, tard o d’hora, creadora de cultura a favor de la promoció del mateix poble.

Si de tot patrimoni artístic es pot dir que és expressió del propi autor, de la història i dels arrels d’un poble, molt més es pot dir del patrimoni religiós, que expressa una concepció de la vida de l’home i del seu destí. Allò que és religiós té una vessant confessional i eclesial que no es pot desconèixer, però també pertany a l’ampli de la cultura i de l’esperit humà.

Cultura, turisme i béns religiosos, són realitats que haurien de dialogar constantment, malgrat llur diversitat d’objectius. El turisme, adequadament planificat, permet la difusió i coneixement de la cultura, així com el desenvolupament de les comunitats i dels pobles. Els espais i tradicions religiosos són un llegat molt valuós que cal conservar i dinamitzar, sense canviar llur sentit originari. Els pobles i les comunitats que els posseeixen haurien de ser els més interessats en aquesta tasca. La comunicació entre el lleure, el turisme i el patrimoni religiós necessita persones capaces de comprendre i de presentar adequadament tot aquest llegat, amb un nivell cultural propi del nostre temps i amb capacitat d’adaptar-se al públic heterogeni propi d’una societat pluralista i intel·lectual.

L’Església no nomes s’ha preocupat de la cultura, també de l’oci, del temps lliure i de les activitats turístiques. És per això que el Directori abans esmentat convida les diòcesis a “oferir una visió cristiana del turisme que condueixi els fidels a viure aquesta realitat des del seu compromís de fe i de testimoni i, amb un tarannà missioner”, demana al mateix temps la “formació d’agents pastorals que puguin promoure d’una forma específica” el treball en aquest sector” i per la dimensió cultural i la religiosa sol·licita d’una manera especial la formació de grups i d’associacions així com la col·laboració de voluntaris per a la gestió del patrimoni de l’Església visitat pels turistes i per a llur acolliment, de manera que es pugui comptar amb horaris d’obertura prou amplis.

Valor Quantitatiu del Patrimoni de l’Església. No podem pas negar el valor quantitatiu del poder del patrimoni artístic i cultural de l’Església. Parlen d’un 80% del patrimoni total d’Espanya en mans eclesiàstiques, entre santuaris i ermites (12.300), parròquies (22.932) i monestirs. I s’hi afegeixen museus diocesans, catedralicis i els d’algunes parròquies, a banda dels arxius i biblioteques de les catedrals i parròquies.

Culte i art. L’art que està fos en el patrimoni artístic ha estat creat per a culte, per a l’experiència de la comunitat creient. Té una missió i una funció sagrada, s’ha realitzat i immortalitzat perquè sigui una ajuda dels creients, un estímul de lleu Fe, un compendi de la història de la salvació, a tant retaules, un mitjà d’escollir els seus mitjancers i intercessors més estimats. No podem oblidar que la finalitat del patrimoni de l’Església Catòlica és lloar Déu i procurar la santificació de tots els seus creients que celebren la seva fe a les catedrals, monestirs i parròquies.

L’art cristià sempre és fidel reflex d’una comunitat viva del Ressuscitat. No només s’admiren les pedres, les pintures, sinó allò que signifiquen i que expressen per a la seva Fe. El culte és la màxima expressió de la fe i és l’àmbit de la manifestació culminant de Déu a l’home i, ha de ser el més profund origen de l’art religiós.

A l’art religiós es dona la mostra més clara de la relació culte i cultura crea cultura, és cultura i transcendeix la cultura, ja que el signe i el sagrament s’impliquen recíprocament i ambdós són transcendit per la infinita magnitud del Misteri de Déu que s’hi expressa o s’hi celebra. “La finalitat cultural –sempre primordial– lluny d’excloure la finalitat cultural, la requereix com una exigència natural” (Poupard,o.c.) L’art serà essencial a l’Església, perquè “l’obra d’art és la paraula més profunda que l’home pronuncia sobre si mateix, sobre el món i sobre Déu, l’expressió més fidel de la situació existencial amb les seves angoixes i les seves alegries i els seus pressentiments de realització final, el ressò sobre aquesta terra i en el temps, de la llum inaccessible de Déu”. (P. Poupard,o.c.)

Per tant, sempre que analitzen el patrimoni artístic i cultural de l’ Església estem obligats a considerar-lo com un element constitutiu de la vida eclesial, de la seva comunitat. Valorem el valor de l’art, però la nostra consideració té una valoració diferent, és una expressió de fe. Hi ha per tant dues virtualitats complementàries.

El Patrimoni artístic i el turisme. La pràctica del turisme ha de contribuir a la realització de l’home en els seus diferents nivells o dimensions entre les que, juntament amb el descans, hi ha la destacada importància del seu conreu espiritual. En aquest cultiu espiritual previst i defensat per l’Església s’hi integren, d’una manera rellevant, la dimensió cultural i la religiosa com dos àmbits confluents cap a la realització més digna de la persona humana.

A més dels valors que en si mateixos duu l’obra d’art, la riquesa patrimonial de l’Església constitueix la major gran riquesa cultural d’Occident i per tant, de la nostra terra: per això el patrimoni cultural de l’Església ha de ser valorat com a objectiu gairebé necessari en tot circuit turístic i com una necessària referència perquè la nostra gent prengui contacte amb llurs arrels religioses i culturals en el decurs de la seva pròpia història. L’Església, posseïdora de tanta bellesa, no pretén posseir-la, sinó donar-la a conèixer a d’altres persones, perquè coneguin obres d’art i llur significat religiós.

La conclusió és que l’Església, experta en humanisme, utilitza els béns culturals per a la promoció d’un autèntic humanisme segons el model de Crist, l’home “nou” que revela l’home al propi home (GS.22). Per la mateixa raó incrementa contínuament el seu patrimoni de béns culturals per respondre a les exigències de cada època i de cada cultura i es preocupa també d’entregar a les generacions futures tot allò que s’ha realitzat, perquè també aquestes beguin del gran riu de la Traditio ecclesial (Joan Pau ll, discurs a la Pontificia Comissió del 31 de març del 2000). I com a crida a un esforç serè, voldria adduir una cita del Pontifici Consell de la Cultura del document Per una Pastoral de la Cultura: “La urgència de la Pastoral de la Cultura és gran, la tasca és gegantina, en modalitats múltiples, les possibilitats immenses, al llindar del nou mil·lenni de la vinguda de Crist, Fill de Déu i Fill de Maria, el missatge del qual és d’amor i de veritat.”