L’efecte Dani
Un ritual és un conjunt de ritus, és a dir allò que se sol fer o s’ha de fer en moments i indrets determinats. L’ésser humà és un ésser de rituals per excel·lència. I quan no en té –o ha esbandit els antics–, en crea de nous. Aquests nous rituals són ben presents en el món de l’esport. Però, són tan nous com semblen? Recordo com si fos ara els rituals familiars que es van establir a casa tan bon punt vam estrenar Montilivi l’any 1970 i fins ben entrats els vuitanta. Anar a veure un partit del Girona implicava tot un seguit de costums: els coixins portats de casa –i que no es llançaven al camp malgrat els pèssims arbitratges que a voltes patíem–; esperar-nos en entrar per l’actual accés número 3 fins que es confirmava el sorteig de camp; donar tota la volta a l’estadi si era necessari; comprar els caramels de menta que venia tot cantant el senyor de la safata de vímet; la sardana Juny de Juli Garreta a la mitja part, etc. Des de fa un cert temps, torno a pujar a Montilivi, ara acompanyada dels meus nebots, la Núria i en Daniel. Ells són nets de dos exjugadors del Girona: en Grau i en Panella. Pensem en ells tot pujant cap a l’estadi: un ritual de memòria. I ho fem utilitzant sempre el bus que surt des de Correus: ritual de mobilitat. Ens abillem amb tota una sèrie de peces de roba –originals, res de falses còpies– que ens posem també ritualment. Anem a veure la Canya tan bon punt arribem i no parem de mirar al cel –i les aplicacions del radar meteorològic–. Tot plegat són costums ritualitzats. Vet aquí una altra situació: si plou i en Daniel baixa d’Olot per anar a Montilivi, la victòria del Girona està garantida. És el que ell mateix anomena l’efecte Dani. Ja són unes quantes les vegades que s’ha produït el fet. Si això es va repetint i també es ritualitza, estic per demanar un abonament honorífic –i gratuït!– per al meu nebot. És clar que tot plegat ha comportat un altre costum: portar capelina, paraigua i altres eines per evitar la mullena. Perquè tot plegat esdevingui un autèntic ritual, s’ha de repetir el costum diverses vegades. Així doncs, siguem realistes: pujar a Montilivi per anar a veure un partit de Champions no sé si es repetirà tants cops com per ritualitzar-se. Però l’alegria de sentir l’himne d’aquesta competició des dels altaveus de l’estadi ja no ens la treu ningú.
