Desgràcies i inútils

Quan succeeix una desgràcia com la del País Valencià és molt fàcil instal·lar-se en aquella actitud del no s’hi podia fer res. Però no és cert. Evidentment no es podia evitar que caiguessin els litres d’aigua que hi van caure. Però sí que la gestió no només podria haver estat millor sinó que hauria d’haver-ho estat. Sempre hi ha un responsable i, en aquest cas, és el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. L’home ha demostrat una incompetència total. Anant dues hores tard a la reunió dels serveis d’emergència o no fent cas de les alertes. I com fan la majoria de cops els inútils, es defensa atribuint aquesta inutilitat als altres. Mazón ha obert el ventilador de la merda per esquitxar l’exèrcit, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el govern de l’Estat i tothom qui hagi passat per davant. Tot per no assumir la responsabilitat ni la veritat: que se l’havia advertit dos dies abans que la situació pintava malament, no en va fer cas i ha mentit per defensar-se.

Mazón és un home cremat políticament. I a cal PP ho saben. Ningú del carrer Génova ha sortit a defensar-lo amb vehemència. Els mateixos alcaldes del PP afectats l’han destrossat obertament per la pèssima gestió que està fent la Generalitat de la desgràcia i, dins del mateix partit valencià, les veus crítiques cada cop són més. Si fins i tot Isabel Díaz Ayuso, que aprofita el vol d’una mosca per carregar contra Pedro Sánchez, està callada. Mazón ha de dimitir. De fet, el mateix Alberto Núñez Feijóo no dissimula que se’l vol treure de sobre. Ell i tot el seu govern, en el qual també hi ha Vox. Una extrema dreta que fa el que millor sap fer: aprofitar la desgràcia dels altres per manipular i crear corrents d’opinió a favor seu. Aquest cap de setmana, sindicats i organitzacions vinculades a Vox han organitzat una gran manifestació que, en el fons, el que busca és carregar contra el govern estatal. Perfecte, però que expliquin de què va l’acte i no ho disfressin de solidaritat. Perquè, com fan sempre en totes les desgràcies, els partits –uns i altres– busquen rèdits. I ara el que toca és estar al costat de les víctimes.