Som 10 milions
El risc i la realitat
Diuen els experts que el comportament dels barrancs mortals de l’Horta Sud de València, quant a metres cúbics per segon, ha multiplicat per tres el pitjor escenari possible previst per la ciència amb una recurrència de cada 500 anys. Era, per tant, la que s’ha donat, una situació altament improbable, però hi existia el risc, per molt baixa que fos la probabilitat. Amb l’energia nuclear, després que els operadors hagen fet uns quants deures pel que fa a garanties de seguretat, sobretot arran de l’accident de Fukushima, parlem de riscos igualment molt baixos, però mai igual a zero. De fet, ara ha fet 35 anys, i no pas 500, de l’accident més greu registrat al parc nuclear estatal: l’incendi de Vandellòs I, que va quedar en un ensurt després d’una nit eterna de lluita dels bombers contra les flames i per aturar el reactor i reactivar manualment el sistema de refrigeració que havia quedat negat per l’aigua del circuit terciari. L’incident, però, qualificat amb el nivell 3 d’una escala internacional de 7, va provocar manifestacions antinuclears multitudinàries que van pressionar el govern espanyol de torn perquè decretés el tancament de la planta, l’any 1990.
Estar exposats a una excepcionalitat significa haver de gestionar un risc, i les tesis pronuclears mai no podran ni reivindicar el risc zero ni, de moment, trobar arguments que facen de contrapès a l’impacte que suposa la generació de residus nuclears que mantindran durant centenars d’anys la seua radioactivitat.
Ara bé, hi ha una altra realitat que les polítiques partidàries de la caducitat imminent de les plantes atòmiques no han sabut tampoc contrarestar: els tres reactors nuclears catalans, Ascó I i II i Vandellòs II, malgrat que els expira la llicència d’explotació entre el juliol del 2030 i l’octubre del 2031, encara van produir durant el 2023 un 58,5% de l’energia elèctrica generada a Catalunya, i van cobrir més de la meitat de la demanda catalana d’energia elèctrica.
Per tant, si bé el risc és impossible d’esvair, és igualment poc qüestionable que el país no està preparat per a l’apagada nuclear, bàsicament perquè Catalunya s’ha passat uns anys sostenint en una mà el discurs de l’Agenda 2030 i amb l’altra, aixecant el fre de mà en el desplegament d’energies renovables. Per alguna cosa la setmana passada, coincidint amb el 35è aniversari de l’accident de Vandellòs, el secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, es va veure en cor de demanar des d’Ascó, amb arguments purament sindicalistes, l’allargament de la vida de les centrals nuclears.
La Moncloa es manté ferma en afirmar que l’energia nuclear “no és rendible”, cosa que no quadra amb el mixt energètic català, i que “el futur d’Espanya depèn de les renovables”. Altra cosa és que, arribat el moment, la totalitat de l’energia nuclear tinga o no substituta al mercat a un preu assequible, o que els treballadors de les centrals tinguen o no un futur laboral alternatiu i cert.