Cultura per a noctàmbuls

L’espai Funàtic i la seva sala de cinema Screenbox Lleida són un dels tresors culturals de la ciutat. En una època de plataformes audiovisuals majoritàries en què les obres d’art es troben amagades entre muntanyes de productes de ràpida caducitat, i en una època en què la pantalleta del mòbil ha reduït la sensació d’embolcall dels sentits dins de l’úter artístic que eren les sales del cinema a un simple acompanyament mentre freguem els plats a la cuina, encara té més mèrit que els responsables de l’Screenbox apostin per pel·lícules que es troben al marge dels grans circuits comercials i que interpretin l’exhibició col·lectiva com un espai de trobada entre amants i confidents del bon cinema. Aquest dimarts, per exemple, van programar Escape, una inclassificable pel·lícula del cineasta Rodrigo Cortés. La pel·lícula gira al voltant de N., un individu sense nom a l’estil del protagonista d’El procés de Kafka, i que resulta ser una persona trencada per un fet traumàtic i governada per un objectiu obsessiu i atroç: vol entrar a la presó, i farà el que sigui per aconseguir-ho.

Els responsables de Screenbox Lleida havien convidat el director a participar en les dues projeccions del film i intercanviar impressions amb els espectadors. S’hi va estar fins a la 1 de la nit, en part perquè la brillant desorientació que el film inculca en l’esperit provocava moltes preguntes, i en part perquè la química de l’intercanvi entre artista i espectadors va funcionar de meravella i va costar donar per tancada la conversa.

Val a dir que tanta estona de tertúlia i cinefòrum amb el director no va dissipar dubtes ni va resoldre els interrogants que plantejava l’astuta trama surrealista de la pel·lícula. Més aviat en va crear de nous. Rodrigo Cortés va fer seva aquella actitud pròpia de l’artista postmodern, que prefereix deixar el món una mica més desordenat de com estava abans, perquè, justament, per a ells la vida i l’art són una batalla constant contra el totalitarisme castrador de les estructures fixes i la lògica del món: que per quin motiu el director de la presó té el despatx inundat amb un toll d’aigua i guarnit d’un mobiliari estrafolari? Doncs perquè vostè hi pugui interpretar el que vulgui. El film és una delícia plena d’humor surrealista i plena, també, de cops emocionals i simbòlics el sentit dels quals el director, amb molta coqueteria intel·lectual, es va negar a desvelar. Algun malpensat, no pas jo, diria que aquesta és una forma tramposa d’art, la de posar elements simbòlics a tort i a dret sense desvelar cap estratègia de significat, perquè sigui l’espectador qui s’esforci a buscar-hi una interpretació lògica que no el faci quedar com un pallús. Però no: l’art també pot ser un cop de puny, i punt.

L’important de la vetllada de dimarts a l’antic Funàtic és que va acabar a la 1. És estrany assistir a Lleida a un acte cultural que acabi a hores intempestives, i encara menys un dimarts. Són coses de les capitals culturals, i sense elles les ciutats dormen plàcids somnis provincials. Lleida està en deute amb un projecte que omple la ciutat de sentit i símbols, de trampes intel·lectuals i de cultura i pensament, i que la fa més habitable.