Un any sense Josep Maria Flores

El que ha passat al País Valencià amb la dana i la riuada de morts que ha deixat em va fer pensar en la criminal desgràcia de Biescas del 7 d’agost de 1996, que es va emportar el càmping Virgen de las Nieves i on van morir 87 persones. El temps ha canviat, plovia i vaig agafar la gavardina que feia un any que no em posava i a la butxaca hi vaig trobar dos recordatoris del dia de l’enterrament d’en Josep Maria Flores Travessa, l’estimat periodista d’aquesta casa que va morir de manera sobtada tal dia com avui de fa un any, quan des de feia poc més de tres mesos lluitava contra un tumor que li van detectar quan era de vacances. Ho vaig relacionar ben aviat. En Flores, que el 1996 ja era redactor en cap del diari a l’edició del Maresme, va ser la persona que vam escollir perquè marxés a correcuita cap al Pirineu d’Osca per informar de la catàstrofe. Amb bon criteri i després de situar-se sobre el terreny, va decidir anar a l’hospital de Jaca, on va treure un munt d’històries humanes de gent que es va salvar de l’aigua i explicant com alguns no van poder fer-ho. Una feina periodística de primera. Per això, quan vuit anys després hi va haver els atemptats gihadistes a Atocha, a Madrid, ell va ser l’enviat especial. En els dos casos la informació arribava a la redacció però ell feia periodisme sobre el terreny, com havia fet sempre, com va fer a Horta de Sant Joan i a tants llocs.

Parlo de la seva feina perquè encara em fa mal recordar la persona. En Flowers era vitalista, divertit, apassionat, xerraire, bromista, pesat quan calia ser-ho, passional, però davant de tot, un periodista amb nas de periodista, un professional de pedra picada, dels que mereixen el qualificatiu de periodista d’ofici, perquè sempre i en tot lloc va demostrar ser-ho. Això ho vaig escriure fa un any, l’endemà del dia que va morir, quan en Josep Maria estava molt fotut però lluitava per sortir-se’n. La Tura Soler i jo havíem quedat per veure’ns l’endemà i ja no va poder ser. Encara conservo el seu whatsapp de tres dies abans, quan em deia que havia fet 12 sessions de químio i no havia tingut cap efecte secundari, tret del cansament. No podia caminar, però la seva darrera emoticona va ser un braç mostrant fortalesa.

Em fa mal encara recordar el que ens quedava per xerrar i per riure, per parlar de la feina des de l’empresa que havia aixecat amb la Cati, l’amor de la seva vida, de les seves dues filles, del contacte fidel que mantenia amb aquest diari, del qual va ser pal de paller. Si la malaltia no l’hagués atrapat de manera sobtada, amb 54 anys, ara seria l’alcalde del seu poble. I m’agradaria saber què en diria, de la crisi d’Esquerra, i com hauria reaccionat pels patiments que li ha comportat al seu nebot, en Marc, en qui encara em sembla reconèixer en Flowers cada vegada que el veig o el sento parlar, fins que recordo que no, que s’assemblen, però que en Josep Maria ens va deixar de manera injusta. Una d’aquelles putades que fa la vida amb un paio que era pura vida, que encomanava alegria, que et feia millor quan parlaves amb ell, si és que et deixava parlar. Era peça clau d’aquest diari i el vull recordar. Viu, actiu, estimat Flores!