Raça humana
Cap a l’escola amb febre
Tens tal volum de feina que no et resta ni aquell minut que necessites per poder encomanar-te a un sant. Potser pertanys a una empresa submergida en el moment del tancament dels comptes i tot això que sona a treball que et surt per les orelles, potser tens una carnisseria i és divendres i saps que hi ha molta clientela que es reserva la part final de la setmana per omplir la nevera. Et lleves amb l’energia imprescindible per poder encarar-te a la jornada amb l’esma que se t’exigeix. Abans de sortir, has de deixar les criatures a punt per anar a l’escola. Tu mateixa arribaràs a recollir-les a la tarda perquè el divendres els has apuntat a una extraescolar que saps que no els apassiona però els has convençut que s’hi acabaran enamorant perquè no pots dir-los que simplement necessites que estiguin entretinguts fins a les sis. Per sort, l’activitat són classes de piano i no com carregar-te la mare en tres senzills passos, perquè els hi hauries inscrit igualment. Has traçat el pla perfecte per arribar a tot i ve el nen i te’l desmunta: “Tinc mal de coll.” Els seus ulls mig negats ajuden a intuir que no és una bola. El termòmetre ho confirma: 37,2. Si tens els avis a mà, tornes a agrair que estiguin prou eixerits i que quan vas ser mare te n’anessis a viure a la vora d’ells. Amb l’agraïment d’avui deus anar ja pels dos milions, comptant el darrer any. Si no tens ningú a prop que et pugui substituir, el cap et va a mil per hora. Busques el pare de la criatura, a veure si aquell dia sona la flauta. Però no sona, com gairebé sempre que es debat si és l’home o la dona qui se les ha d’apanyar per guarir el menor, i és aleshores quan mires cap a la farmaciola i busques un antifebril. I segur que es poden imaginar la resta. Després passes el matí carregant una culpa que mai és compartida però, sobretot, pregant perquè no et truquin de l’escola.