opinió
Mesures de recuperació econòmica per sortir del fang
És difícil no analitzar amb simpatia les actuacions proposades pel govern central (entorn de 10.600 milions d’euros) per apaivagar els estralls de la desgràcia patida per l’infortunat País Valencià. Fa mal al cor veure la pobra gent que ho ha perdut gairebé tot per la calamitat del clima i la imperícia dels nostres gestors, fet que, sens dubte, desequilibrarà la vida i el sentiment d’alguns per sempre.
La primera cosa que cal reclamar en aquesta situació és generositat. Això vol dir treure el bazuca, com es deia quan s’ajudava les entitats financeres, i ajudar tant com es pugui els afectats. No toca, ara, mirar prim i pelar la ceba: hi ha persones en condicions precàries i el temps els juga en contra, fent més profunda la manca de possibilitats de reparació. Vull dir, però, que la mobilització social observada, les cues momentànies de caminants amb pics i pales, aquestes caixes de cartró que apareixen arreu amb gent que hi mata hores, la solidaritat “del poble per al poble”..., en part, m’entristeixen. De fet, equivalen a reconèixer que les institucions no funcionen, creixent així la desconfiança en els nostres gestors. Es tracta d’un voluntarisme excessiu en molts aspectes, que porta que els estudiants demanin la cancel·lació de classes per anar, suposadament, a ajudar les poblacions afectades; que es demani una parada del món de l’esport al complet, o que s’organitzin recollides de materials ves a saber per a què, amb centenars de camions mobilitzats per veure “qui exhibeix la solidaritat més grossa”. Això no és el que jo esperaria d’un país que funcionés. Aquell qui no paga impostos, o qui té seus a altres països i eludeix tributació tant com pot, neteja ara la seva manca de solidaritat genèrica en favor de la solidaritat de kilòmetre zero, més vistosa. El caos de les transaccions desorganitzades, que acaben quan es dipositen mantes, macarrons, llet o aigües en un punt de recollida, no forma part de la societat a la qual, crec, hauríem d’aspirar. És resultat de la sospita ciutadana respecte de qui, amb més professionalitat, hauria de fer la feina: polítics i gestors.
En tot cas, encara que tinguéssim gestors a l’alçada d’una societat avançada, aquest cop el desastre viscut no posa fàcil les tasques a fer: infraestructures, mobilitat, equipaments per a llars, estris de la vida diària... i el tancament degut, com es voldria, de les absències, els morts i desapareguts. Però l’acció és prioritària respecte de la contemplació. Primer cal evitar el pillatge, robatoris que diuen molt poc de la condició humana. També podríem estalviar-nos el pillatge dels aprofitats que busquen l’avinentesa per vestir financerament la seva Comunitat, desvestint, si cal, la resta (Mazón exigint 32.000 milions d’euros en ajuts i compensacions!). La sensatesa obliga al realisme: la prevalença de les accions de salut pública i de dotació d’habitatge. Les primeres, en mans de professionals; les segones, amb uns mòduls prefabricats amb bon estàndard, i que haurien d’aparèixer amb rapidesa. Cap reforma en zones que es mantenen en una geografia hostil. Ara toca fer tot allò que no va fer el planejament urbanístic de la corrupció, i que era acceptat per la població més fràgil, que ho veia com l’única possibilitat de trobar una llar coberta.
L’universalisme dels ajuts és, en aquesta circumstància, acceptable: afinar més els beneficiaris, per graus d’afectació, pot fer més costosa la salsa que el peix. Val a dir que, dels 10.000 milions d’euros del govern central, la meitat són crèdits i avals, i que els ajuts directes a pimes, a autònoms i a les llars no arriben al 10% d’aquesta xifra. Les moratòries fiscals són simplement això: moratòries que, en qualsevol cas, serien efectives; igual que les exempcions de cotitzacions que es proposen. Corre pressa identificar persones, identitats perdudes i propietats qüestionades, així com distribuir serveis públics en sentit estricte, no substituïbles per mercats (tancats) i/o aprovisionaments desorganitzats. Ho sabrem fer, tot, amb prou celeritat? No és, ens diuen, tema de recursos, però sí crec que pot ser tema de gestió d’aquests, confrontada la seva administració, per una banda, amb les pors dels controladors de la despesa pública, que els casos Koldo o de la parella d’Ayuso, etc., no han fet sinó alertar; i, per altra banda, amb els retards previsibles de les múltiples comissions de treball creades, amb la presència de reconeguts comissionistes. Caldrà veure com aquests millor organitzats s’aprofiten més de l’accés als ajuts, vistos els mecanismes d’accés que s’estableixin. La gestió dels PERTE per a la reconversió de l’economia, a més de la gestió d’esdeveniments extrems com la covid, ja han mostrat la debilitat de les institucions espanyoles. Europa ens mira, i el ridícul de no fer bé les coses pot ser, ara, ingent: no estem parlant de comptes bancaris, sinó de la vida de persones. No es tracta només d’aturar els aprofitats, sinó sobretot de beneficiar els perjudicats.