La pena de Ferran Ruiz

Per les pro­ves con­tra Fer­ran Ruiz i qua­tre com­panys amb qui jugava al Madrid, es pot afir­mar amb con­tundència que el jove de Santa Pau és un cràpula o que com a tal es va com­por­tar. Un cràpula que està acu­sat de reve­lació de secrets i por­no­gra­fia infan­til i que diu­menge, al camp del Getafe, va debu­tar amb el Girona. Hi ha qui ho troba igno­miniós i ver­gonyós per a una enti­tat com el club de Mon­ti­livi i ho ha expres­sat amb lli­ber­tat als qua­tre vents. No tinc cap dubte del con­trari. El Girona, equip en què havia mili­tat en cate­go­ries infe­ri­ors, ha fet bé de donar-li una opor­tu­ni­tat labo­ral bo i el mal cap, la mala llet i la mala bava que ha demos­trat tenir la cri­a­tura. Si Fer­ran Ruiz és un bon pro­fes­si­o­nal del fut­bol, ho ha de poder demos­trar i ha de poder exer­cir. De la mateixa manera que si fos paleta, pin­tor, cui­ner, sani­tari, pagès o enter­ra­morts. Si huma­na­ment és el pena d’indi­vidu que es dedu­eix de les pro­ves, que el jut­gin i que com­pleixi la sentència que li impo­sin. Però la que li impo­sin. Ara mateix no ha de pagar cap pena perquè viu (com tots) a l’empara de la pre­sumpció d’innocència. I ni el Girona ni ningú, ara i després de la sentència, per con­dem­natòria que sigui, ha d’obli­dar que la reha­bi­li­tació dels con­dem­nats també és pilar bàsic del sis­tema i que per a la reha­bi­li­tació és impres­cin­di­ble la segona opor­tu­ni­tat. No sem­pre ho recor­dem, però és un tri­dent bàsic. Pre­sumpció d’innocència, reha­bi­li­tació i segona opor­tu­ni­tat.