Tribuna
Tot aguantant-se per un fil
La governabilitat en els nostres espais polítics més immediats es troba en una situació d’extrema fragilitat. A Catalunya sembla que sovint s’oblida que la presidència de Salvador Illa depèn d’un escó que en el seu moment fou aportat a la investidura pel grup d’Esquerra Republicana, i fins a l’últim acte no fou decidit en el sentit favorable a Illa per les Joventuts d’Esquerra a través de la seva representant al Parlament.
L’actual President de la Generalitat també dependria d’un escó en el cas que el PSC hagués fonamentat la seva majoria amb el suport de la dreta i de l’extrema dreta espanyolista del PP i de Vox. Aquest darrera opció, dependre dels escons de l’espanyolisme, podria tornar a emergir en el cas que en el congrés d’ERC del 30 de novembre guanyés una candidatura disposada a trencar els acords amb el PSC o que en general es produís un col·lapse en una ERC enfonsada en les seves lluites fratricides. En qualsevol cas, a finals de novembre, el govern Illa no tindrà encara garantits els vots per tirar endavant els pressupostos del 2025, i això sempre és un signe de feblesa.
A finals de novembre tampoc no tindrà garantida l’aprovació dels pressupostos per l’any vinent el govern d’Espanya de Pedro Sánchez. Després d’apel·lar, amb un cert caràcter roí i patètic, als vots del PP i d’altres forces d’oposició per tirar endavant els comptes del proper exercici amb l’argument de concentrar esforços per superar la tragèdia de les riuades de València, la veritat és que a Pedro Sánchez de moment no li surten els números ni pels pressupostos ni per estabilitzar la legislatura, cosa que d’altra banda també hauria de fer pensar als partits independentistes amb representació a les Corts espanyoles sobre quin paper han de jugar ara que tenen més influència que mai en collar el govern de l’Estat per avançar en un programa de plenitud nacional.
A parer de qui escriu aquestes línies, unes eleccions espanyoles avançades haurien de ser una oportunitat per recuperar un marc polític mental centrat en els Països Catalans i sotmetre el règim del 78 a una situació de crisi, però cal veure si als respectius territoris que en l’actualitat es divideixen en comunitats autònomes espanyoles hi hauria prou audàcia per bastir una alternativa d’aquesta mena.
Finalment, la ruptura de la coalició de govern a la República Federal d’Alemanya i la impossibilitat per al canceller Scholz d’aprovar els pressupostos federals del 2025 aboquen a un escenari d’eleccions per a l’any vinent sobre les quals plana l’ombra de la ingovernabilitat atès el probable ascens de la ultradreta de l’Alternativa per Alemanya i el profund desacord entre els socialdemòcrates i els conservadors moderats de la CDU sobre si els recursos s’han de destinar a polítiques socials o a defensa amb el repte urgent d’ajudar Ucraïna. Podria no haver-hi govern federal a Alemanya durant molts mesos, i això vol dir enfonsar encara més la Unió Europea en la seva espiral de crisi social, econòmica, tecnològica, de seguretat i, en definitiva, de manca de projecte polític.
És possible que en totes tres instàncies, govern de Catalunya, govern d’Espanya i governabilitat a la Unió Europea, l’ordre profund que dicten unes elits polítiques i econòmiques totalment desconcertades i, sobretot, desconnectades de les necessitats de les classes populars acabin imposant una solució d’urgència per evitar la irrupció definitiva dels populismes. Però aquestes han estat elits anàlogues (suposadament cosmopolites, globalitzades pluralistes i dedicades més al foment de la identitat de grup que als interessos de les classes treballadores) les que han fracassat amb estrèpit als Estats Units davant la nova irrupció de Donald Trump. L’intent d’estabilització d’aquestes elits europees podria reeixir però seria en qualsevol cas un pedaç, un qui passa dies anys empeny que no menarà enlloc