Dignitat al carrer

Amb el títol “El català al carrer” es posà en marxa una llarga i no gens fàcil acció de desvetllament de la consciència pública. Acció llarga i no gens fàcil perquè el període franquista no fou més que un episodi –especialment humiliant– d’una repressió contra els signes bàsics de la nacionalitat catalana que començà fa més de dos-cents cinquanta anys, amb ben pocs i brevíssims intervals de respir. Ha anat d’un través de dit que no es produís un genocidi irreparable.

“La gran por dels vençuts –tot un poble el 1939– tanmateix no s’ha esbandit. Hi ha encara qui es pensa que exhibir un rètol en català, fer-hi una factura o una instància oficial són actes ambigus, mig permesos o de vegades arriscats. Cal bandejar aquesta por i aquest complex d’inferioritat… Aquest llibret és un esbós de la gran tasca que tenim per endavant fins a assolir la normalització de la llengua catalana i que sigui signe d’identificació nacional i personal”.

Tot regirant papers he trobat una publicació de fa uns quants mesos on he llegit aquestes ratlles. És una edició de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia que recull diversos aspectes de la vida municipal d’un segle ençà, amb especial referència a l’ús del català. La idea és molt bona i s’enriqueix amb la reproducció de documents significatius: anuncis, revistes, manifestos, programes, etc. No hi falta l’acta de constitució provisional de la Comissió Gestora de l’ajuntament de “San Sadarnuy de Noya”, el 25 de gener del 1939, encapçalada per aquest text: “Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación”. La cosa és clara. La “liberación” s’inventà després.

La idea és molt bona, dic, perquè aquesta publicació repassa objectivament el que érem, el que volien que fóssim i el que som, i si cada ajuntament oferís una informació semblant als vilatans o ciutadans es desfarien les teranyines que encara enterboleixen massa catalans. La postguerra començava amb l’esperit descaradament destructiu que reflecteix l’article “Hablar como Franco” publicat a “La Vanguardia Española” pel seu director Galinsoga, pel juny del 1939: “Quedin per a la recòndita intimitat els «coqueteos» lingüístics, l’expansió més o menys romàntica o més o menys reticent d’altres llengües. Però davant d’un espanyol, davant dels seus compatriotes i davant del món –i vostè, senyor de la guanteria, es presenta davant del món i dels seus compatriotes quan ven els seus guants–, tingui la seva dignitat de la seva pròpia redempció i faci l’honor degut al seu redemptor. Perquè la consigna és clara i no admet subterfugis: Si volem ser dignes d’aquesta redempció i honorar qui ens ha redimit, tots els espanyols hem de fer tres coses: pensar com Franco, sentir com Franco i parlar com Franco, que parlant naturalment en l’idioma nacional ha imposat la seva Victòria…”

És una declaració de guerra permanent –formulada un cop acabada la guerra– que caldrà citar textualment als qui avui s’estranyen de la voluntat de catalanitzar la vida pública o s’hi oposen. Cal que entenguin la dimensió de l’ofensa i que al cap de tants anys és fer-se’n còmplice voler que el català es limiti a la “recòndita intimitat” o a l’expansió “més o menys romàntica”.