Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Xiprers
Els xiprers catalans estan amenaçats de mort. La malura ens arriba directament d’Occitània, després d’un llarg camí que s’inicià –més ben dit: que es descobrí– fa cinquanta anys a Califòrnia.
El causant de la malaltia és un fong que es manifesta molt actiu, especialment, en les èpoques primaverals humides, i que entra a l’arbre per qualsevol tall o ferida. El xiprer afectat és víctima d’una progressiva dessecació.
Com pot néixer i estendre’s –a través de mars i de muntanyes– una plaga d’aquesta mena és un fet que jo no estic capacitat per a entendre, i fet i fet, allò que em preocupa és saber si els tècnics en la matèria disposen d’algunes armes de lluita prou eficaces contra la malaltia. Perquè la desaparició dels xiprers a Catalunya seria un desastre botànic però també un desastre cultural.
És un arbre d’identitat mediterrània, i en aquest àmbit ha adquirit un contingut simbòlic popular. El xiprer no és un arbre d’ombra, ni un arbre de fruita, ni tan sols un arbre de bosc. És un arbre que sembla estar sempre pel damunt de qualsevol aplicació pràctica, com si fos l’encarnació vegetal de l’individualisme i la independència. Només els empordanesos l’han plantat en rengle compacte perquè faci de paret protectora dels camps i deturi l’envestida de la tramuntana; per això es pot dir que el xiprer és el monument que l’home ha alçat al vent.
És curiós que aquest arbre que no té la generositat de donar ombra ni de donar fruita hagi esdevingut el símbol de l’hospitalitat. Una hospitalitat que s’adreça als morts –en els cementiris– i als vius, plantat com una bandera vora la casa de pagès o al davant de l’ermita. Això sí, una bandera que no flameja ni s’exalta, sinó arrelada en una calma que sembla indiferent al canvi de les estacions i al pas del temps.
A vegades trobem un camí vorejat de xiprers. Avancem per aquests camins com si, d’alguna manera, caminéssim de puntetes. Potser perquè el xiprer sembla un arbre que s’ha adormit dret. Els altres arbres tenen capçades que s’eixamplen, troncs que es cargolen, branques que s’estiren i fulles que belluguen. El xiprer està perpètuament embolicat en ell mateix, en el verd fosc d’un abrigall o d’una capa ben cenyida. Al costat dels arbres que “ens diuen coses”, que es manifesten extravertits i sociables, el xiprer sembla un vegetal amb vocació mineral, i potser per això ha fet tant de respecte i l’hem vinculat a la significació humana de l’eternitat. No és perquè sí, doncs, que els nostres avantpassats plantaven un xiprer vora la casa: creien que hi anaven a viure les ànimes dels difunts familiars.
Josep Carner va escriure que “la noblesa dels xiprers immòbils ve de la gran fermança que del demà tenim”. Hem de salvar els xiprers si creiem en el demà. En aquest país, on “tocar de peus a terra” s’ha convertit sovint en una miserable renunciació, ens calen xiprers: ens calen sagetes que apuntin a la lluna.