Ni morir-nos podem

Morir-se, en termes generals, és una putada. Si més no, per als que tenim l’esperança de transitar un temps més per aquest pla de l’existència. Com que no sabem què hi ha més enllà –el fet que ningú hagi retornat d’entre els morts no és garantia que s’hi estigui millor–, un majoritàriament s’aferra a la vida. Tot i que hi ha massa gent que no pot fer-ho.

Per què la reflexió existencial? Doncs perquè fa molt poc ens ha deixat la mare i des d’aleshores he comprovat que en aquest país una persona no es pot ni morir sense que això sigui un calvari per a ella mateixa i per als que deixa enrere. M’he decidit a explicar-ho per informar-ne qui no hagi passat pel tràmit, per veure si a algú li agafa mala consciència i canvia alguna cosa i perquè escriure és més barat que anar a teràpia.

En funció del cas, el tràmit final que passa la persona que esgota el seu rellotge és molt dur. Si es troba en situació de dependència, ho és també per a la família i, sobretot, per a qui fa de cuidador. La mare va morir sobtadament, però després d’un procés llarg que l’ha fet estar tres anys enllitada. Prou temps per comprovar que l’empresa de les cures a domicili té menys sensibilitat que un totxo. A la mare li van canviar la persona que l’havia de netejar tants cops com van voler. De res va servir explicar que un malalt, sobretot amb Alzheimer, necessita un entorn de cares estable. Ja és prou trist arribar a un punt en què un desconegut et neteja el cul i les parts íntimes perquè allò es converteixi en una desfilada de cares anònimes. L’empresa en qüestió, Domus Vi, fa servir personal que majoritàriament no parla català ni s’esforça a fer-ho. Quanta raó tenia Carme Junyent!

Seguim el repàs de despropòsits: el Departament de Benestar Social de l’Ajuntament de Badalona, un espectacle. Des de l’agost, és impossible parlar amb la responsable, malgrat trucades i correus. De les vacances, a la dimensió desconeguda. La Generalitat, una altra administració que funciona com un rellotge: ha pagat l’ajuda quan ja estava incinerada. No conec ningú que l’hagi rebut quan la necessitava. De fet, van trigar tant a canviar-li el grau de dependència, que quan ho van fer la van passar directament de l’u al tres. Ole, ole i ole!

Arriba la defunció i, a la càrrega emocional, s’hi afegeix el viacrucis dels tràmits. En tot aquest procés de desesperança i indignació, els professionals han estat el Tanatori de Badalona i la companyia d’assegurances Divina Pastora. Per cert, si no teniu una assegurança d’aquestes, contracteu-la de seguida amb qui us doni més cobertures. La broma, si l’heu de pagar en cash, voreja els 6.000 euros. L’assegurança de la mare en cobria uns 3.000 i, quan la persona que ens va atendre al tanatori ens va dir que era “una pòlissa justeta”, vam obrir els ulls com taronges. Per sort, de moment tot ha quedat cobert.

Arriba l’hora del testament, les pensions i tot aquest tràngol de mal passar, i aleshores és quan descobreixes totes les misèries d’aquest país. Als catalans, sobreviure ens surt més car que a la resta de gent d’Espanya. La culpa no és de Madrid ni de no tenir un estat, és de la Generalitat (¡ah, amigo!). Sí, evidentment, parlo de l’impost de successions. El pare haurà de pagar l’impost en qüestió, perquè el pis està a nom de tots dos. Quan el va comprar, va tributar; ara, tornarà a tributar, i, quan ell falti, els hereus ho hauran de tornar a fer, en una cadena infinita de tributacions sobre un mateix bé. Ahir vaig parlar amb un bon amic que, casualment, ha perdut el pare també molt recentment, i la seva família està estudiant renunciar a l’herència perquè els toca pagar i perquè el seu pare havia volgut ser empresari (allò que en aquest país és un crim); no saben els deutes que té, però saben que els hereten. Combo doble.

La cirera del pastís la posen els bancs; en aquest el cas, CaixaBank. En el moment de comunicar oficialment la defunció, es bloqueja el 50% dels diners en el compte que tenien el pare i la mare fins que no es facin tots els tràmits, que triguen uns dos mesos. Ves fent caixa, et cal un advocat. El Banc d’Espanya publica en el seu web que, en cas de defunció, si el compte és indistint (dos titulars), no es pot aplicar el bloqueig. CaixaBank no ho accepta, tot i que els ensenyis la captura de pantalla del Banc d’Espanya. Quan truques al Banc d’Espanya perquè t’ho posin per escrit, et diuen que parlis amb Hisenda, que ells no fan aquestes coses. Ah, al pare CaixaBank li ha fet pagar uns 12 euros per un certificat de titularitat del compte. Per fer-ne un llibre...