És trist

Quan escric aquestes ratlles Vicente Escudero agonitza.

No sé si gaires lectors d’aquest diari saben qui és aquest senyor. Vicente Escudero, ballarí flamenc, és un castellà de Valladolid, trasplantat de menut a Granada i triomfador a París i als Estats Units. Ha estat el mestre del purisme i de la sobrietat en aquesta mena de dansa.

Per això crec que Vicente Escudero ha estat ignorat no tan sols per molts catalanistes, sinó també per molts andalusistes. El seu ball no tenia l’espectacularitat, la fórmula i el truc del flamenc comercialitzat als tablaos i als escenaris, sinó el geni de la concentració i de la puresa. Jo vaig poder veure Vicente Escudero en un recital que va donar a la Sala Mozart, si no m’equivoco, deu fer vint-i-cinc anys, quan ja era molt gran. Era una lliçó de sobrietat i de ballar “cap endins” –o sigui jondo o hondo–, sense cap gest sobrer ni cap frivolitat epidèrmica.

Ara he vist a La Vanguardia una fotografia impressionant de Vicente Escudero, allitat en una cambra miserable d’un pis de la plaça Reial. És un espai minúscul, i la finestra és tancada, com un símbol de l’aïllament definitiu. Hi ha un bastó penjat, ja inútil. I una maleta damunt un vulgar i desequilibrat armari. Tot plegat recorda les imatges dels marginats socials d’aquelles pel·lícules neorealistes italianes…

L’artista té 92 anys, i en fa disset que s’està aquí, en aquest racó, abandonat de tots els qui haurien de recordar-lo, sense altre ajut que l’abnegada caritat de dues persones que li dediquen hores impagables de companyia. Mentre els grans triomfadors oficials del flamenc munten –amb subvencions milionàries– espectacles i baralles, es compren palaus i surten a la televisió i a les revistes, l’artista més gran del gènere s’ha passat aquests anys en un cau patètic.

El cas serveix per a meditar sobre la insolidaritat gremial, que ha afectat, afecta i afectarà molts artistes, pintors, escriptors, músics, etc., l’obra dels quals ha estat decisiva en un moment determinat; gent d’una gran exigència creativa, herois de l’honradesa, dels quals els alumnes i els seguidors han tret profit, però no l’han retornat.

Que un home sigui un punt de referència exemplar durant quaranta o cinquanta anys, i tot d’un plegat caigui en l’oblit més profund potser forma part de la naturalesa de la societat humana, però és ben trist. El cas, naturalment, no es limita a l’artista, sinó que es produeix en una gran quantitat de vells, i per a tots caldria trobar una protecció justa. El que passa és que en el cas d’Escudero, o d’altres personatges que han tingut una fama merescuda per la seva tasca, i que en els seus bons temps han estat aclamats, assetjats pels cercadors de favors i d’ajut, la injustícia és publicitàriament més escandalosa i, d’altra banda, més fàcil de resoldre: n’hi hauria prou que els actuals privilegiats de l’ofici li haguessin ofert una mínima compensació; és a dir, simplement haguessin recordat que continuava existint.

Això sí, quan haurà mort ja llegireu les abrandades lloances que li dedicaran tots els cèlebres col·legues vivents.