Franco va morir; la dictadura, no

Feia molts de dies que la gent ben informada es preparava per a allò que mesos enrere algú s’havia atrevit a qualificar de “fet biològic”. És a dir, que Franco es moria. I finalment tal dia com avui de fa 49 anys alguns van veure per televisió que el president del govern espanyol, Arias Navarro, en una actuació lamentable, sanglotant, anunciava la mort del cap de l’Estat i llegia el seu testament, en què demanava un perdó que sonava a cinisme. Molts ens en vam assabentar quan ens vam aixecar. Franco havia mort; els diaris, que ja estaven preparats, van treure edicions especials, i el país es preparava enmig de la incertesa per a l’arribada de Joan Carles I com a cap d’estat amb títol de rei. Això va passar el dia 22 de novembre. És d’aquelles dates que recordes i que han passat a la història com el 20-N. Després vam tenir el 15-J, data de les primeres eleccions generals, o el 23-F, quan el poder va voler fer un toc d’atenció i es va fer un cop d’estat per posar a rega les autonomies. Ara tot són dies i lletres i gairebé s’ha de buscar què carai volen dir, tot i que l’1-O sí que el recordem tots.

Franco va morir i a moltes cases hi havia por. Segur que es van obrir ampolles de xampany, tot i que desconfio dels que deien que la guardaven a casa des de feia anys i anys per tal d’obrir-la el dia de la mort del dictador. Obrir-la, segur que ho van fer, però espero que no se la beguessin. En tot cas el país estava dividit entre els que esperaven un futur pròxim amb expectació i pensant que la democràcia seria possible, i els que no volien que canviés gaire res més que algunes aparences per tal de continuar manant. Es va obrir un temps on hi va haver de tot, moltes morts incloses, fins que es va legalitzar el PCE i el PSUC (curiosament ERC no va ser legal fins força després); els comunistes van abandonar el leninisme; els socialistes, el marxisme, i tothom es va posar a rega amb la bandera i es va canviar a la jaqueta que li convenia. Començava allò que en vam dir “la transició”. Que es va millorar, ningú ho pot negar. Que els que manaven amb en Franco van continuar fent-ho després, tampoc. Es van treure les rèmores del damunt, van deixar actuar Fuerza Nueva i els Guerrilleros de Cristo Rey, hi va haver morts a Montejurra, a Vitòria i a tants d’altres llocs, i es va perdre la por a sortir al carrer cridant allò de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Teníem una Assemblea que ens representava, un president a qui reivindicar encara que pocs el coneixien i tota la il·lusió del món.

L’any vinent en farà cinquanta de la mort de la lucecita del Pardo. Ja ens podem preparar per a documentals, reportatges, pel·lícules i ves a saber què. En tot cas recuperaré una pel·lícula, Espérame en el cielo, dirigida per Antonio Mercero i protagonitzada per Pepe Soriano, amb José Sazatornil i Chus Lampreave, en la qual es plantejava un fet del qual es parlava molt sotto voce durant la dictadura. Francisco Franco tenia dobles que el substituïen quan hi havia perill. No té cap evidència científica, però s’imaginen que qui morís fos un doble? No, la dictadura va ser sagnant i el dictador va morir matant cinc persones el 27 de setembre. I en va fer matar moltes al llarg de la seva vida.