Treu la llengua

Visita a una doctora aquesta setmana. Ella expressant-se des del primer minut en castellà. Jo fent el mateix, però en català. En cap moment, dels quasi tres quarts d’hora de conversa, cap de les dues va passar-se a la llengua de la seva interlocutora i la xerrada es va desenvolupar amb una absoluta normalitat. Segurament no és la situació idònia però el fet d’abordar amb naturalitat aquesta interacció en dos idiomes diferents va facilitar poder parlar de la qüestió que ens havia reunit, que era de prou complexitat, de manera pausada i analitzant tots els detalls. Dic que no és la situació idònia perquè el moment que viu el català, en el seu ús social i diari, és de clara emergència. I ho ha tornat a demostrar el darrer baròmetre publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que determina que l’ús de la nostra llengua no arriba al 50% en cap franja d’edat. Davant tal situació, ara mateix el mínim exigible hauria de ser que totes les persones que viuen a Catalunya entenguessin el català. Com aconseguir-ho? Primer de tot, el comportament dels catalanoparlants ha de ser extremadament de militància i no canviar de llengua en cap circumstància. En aquest sentit, el CEO demostra que encara hi ha molta feina per fer: només un 6% mantenen sempre el català quan algú els parla en castellà. I un 20%, només la majoria de vegades.

Aquí rau bona part del problema. Aquesta barreja de complex dialectal amb una amabilitat mal entesa vers el nostre interlocutor provoca que nosaltres mateixos ajudem a construir el mur contra la nostra llengua. La militància idiomàtica és indispensable per generar una sensació de necessitat als castellanoparlants, que com a mínim hagin de fer el pas per entendre el català. Requisit previ si volem que després passin a la següent pantalla, que és parlar-lo. Es tracta, doncs, de treure la llengua allà on anem, en qualsevol circumstància i davant qualsevol interlocutor. Treure la llengua, passejar-la arreu i lluir-la no és de mala educació. És pura supervivència.