“Ni autoritat ni col·lega”, docent

He seguit amb interès el debat sobre l’actual sistema educatiu a secundària (ESO i batxillerat) arran de la publicació de l’assaig de Damià Bardera Incompetències bàsiques (Pòrtic), amb la corrua d’entrevistes que se n’ha derivat. Vagi per endavant —per si em plouen garrotades— que he estat 35 anys professor d’institut, 25 dels quals compartint docència a la universitat i al màster de formació del professorat.

El mèrit de Bardera ha estat traslladar el debat a l’opinió pública, amb arguments força convincents (però també amb una dosi inevitable de subjectivitat), basats en la seva experiència docent dels darrers deu anys. I dol veure un professor jove que sembla que tiri la tovallola. Em sap greu que hi hagi companys d’institut, joves i preparats, que ho deixin córrer o es plantegin canviar de feina. Parlo dels que conec: formats al màster de Secundària, un requisit amb aspectes que grinyolen, per l’enfocament amb un cert distanciament de la realitat de les aules; companys que no es veuen amb cor de resistir-hi gaires anys, i parlo de gent vàlida i amb vocació. Si perdem el talent jove el sistema educatiu perdrà qualitat i ens quedarem amb docents que hi han aterrat sense gaire formació ni vocació, perquè el mercat laboral és precari.

Bardera posa el dit a la nafra, amb crítica punyent als responsables polítics del sistema educatiu de Catalunya, que van potinejant l’escola amb cada canvi de govern, assessorats per pedagogs que no trepitgen gaire o gens les aules d’instituts. Afegim-hi les ingerències constants del govern central i del poder judicial. De fet, anem a remolc els darrers anys de mesures implementades a corre-cuita per atenuar els mals resultats de les proves PISA o de les competències bàsiques. Aquesta dèria de mesures magistrals, avalades o no pels equips directius (i els equips docents) però dictades per Inspecció (ai, las!), són un calvari per a la quotidianitat professional dels docents. Som-hi amb el nou currículum i les noves programacions (copiades sovint de les editorials dels llibres de text), i amb l’augment dels plans individualitzats, davant la solitud del docent a l’aula, que no sempre compta amb el suport presencial d’educadors d’atenció individualitzada.

En el debat –i d’aquí el títol de l’article– hi ha la capacitació del professorat per a la gestió de l’aula, un eufemisme en voga, i les condicions en què treballa. Montserrat Vilà i J.M. Castellà ja en parlaven el 2014 a 10 idees clau: Ensenyar la competència oral a classe. Aprendre a parlar en públic (Graó): «‘Ni autoritat ni col·lega’: una relació pedagògica equilibrada a l’aula». La realitat és que a l’escola pública el professorat se sent sol i desprotegit davant d’alumnes disruptius a l’ESO (i a 1r de batxillerat, amb alumnes que no haurien d’haver-hi arribat). Si els equips directius i inspecció no vetllen per la pau emocional (i, doncs, professional) del professorat, malament rai. És cert que hi ha docents poc experimentats o poc convençuts de la seva capacitació docent, o simplement són incapaços de controlar els alumnes que causen enrenou a l’aula. Però és un aspecte que molts alumnes rebutgen amb les seves mirades de neguit creixent. I aquests alumnes s’han de protegir pedagògicament. Al capdavall, l’autoritat a l’aula es guanya a pols, amb experiència i actitud, sovint amb desgast emocional i professional.

Un problema addicional, decebedor, és que algunes famílies no hi ajuden, perquè davant dels resultats no satisfactoris o dels incidents a l’aula defensen a ultrança els fills i censuren o qüestionen l’actitud del professorat. Sort n’hi ha de la gratitud de molts pares a les jornades de graduació. Aquesta solitud no ens la podem permetre, i aquí equips directius i inspecció han d’anar a l’una. Els valors s’han de transmetre a casa; l’escola no ho pot abordar tot: educar, assistir emocionalment, obrir portes al coneixement... No som superherois. Som docents.