Un brindis per Convergència

Diu el diccionari que brindar és beure a la salut d’algú o en honor d’alguna cosa o esdeveniment. Els cinquanta anys de la fundació de Convergència se’l mereixen, un brindis. En honor dels homes i dones que des d’allà van servir Catalunya. Un brindis en honor i a la salut del president Pujol. Que aquest cap de setmana deia des de les pàgines d’aquest diari que la millor manera de parlar dels 50 anys de CDC no és fer-ho d’ell ni del partit, sinó de “l’obra que vam poder fer”. Segurament és cert que Convergència és d’un temps i d’un país. I que ara és tot molt diferent. Però brindo per la salut de l’escola política que va crear –que es troba a faltar i molt– amb l’esperança que algú s’atreveixi a reivindicar-la. Pels cinquanta anys de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya brindo per la salut del nacionalisme català. Que sigui, com llavors, desacomplexat, que defensi la identitat i la cohesió, la llengua i l’escola, la tele i els Mossos.

A Catalunya no hi ha herois. Almenys de vius. Pel que sigui els catalans som tan així que no parlem bé de ningú fins que és mort. Després sí, perquè de fer grans enterraments sí que en sabem. Pels cinquanta de CDC ningú ha preparat un enterrament. Sorprenentment tampoc no se n’ha fet cap commemoració. Segur que hi ha molts motius perquè això hagi sigut així. Però jutjant Convergència com demana el president Pujol, “per l’obra que vam poder fer”, és clar que CDC és un actiu del país. No tot el llegat de CDC és positiu, cert; però les llums són moltes més que les ombres. No va acabar com volíem, també és cert; però difícilment les coses s’acaben bé ja que, si no, segurament no s’acabarien. Convergència va valer la pena. Els seus dirigents, la seva gent, la seva obra, la seva escola, els seus valors. D’un temps i d’un país, sí. Però motiu d’orgull per tots els que hi vam ser. Aquesta tarda el Parlament commemora el desè aniversari del 9-N. Necessitem actius i il·lusió. Que res s’oblidi.