En Tià i en Boye

Els herois, sants i màrtirs sovint són figures que creem per encarnar els ideals o causes dels quals participem, però que van més enllà del que estem disposats a sacrificar-nos. Els imaginem d’una fusta diferent perquè els concebem amb més capacitat de sacrifici. Per no tenir mala consciència els situem en un pla sobrehumà. O bé n’acabem fent mofa com si fossin captius d’alguna megalomania. Això tranquil·litza la nostra consciència. Potser té una certa dosi de sentit comú el nostre retraïment davant de santons que pregonen utopies messiàniques, però quan resulta que aquestes persones simplement defensen drets elementals inalienables amb el seu sacrifici, aleshores som nosaltres els qui no estem a l’altura. Boye, Puigdemont i altres no són superhomes, són tan patidors com nosaltres, però més coherents: cosa que demostren amb fets, no pas amb discursos. No es rendeixen malgrat que hagin de batallar entre tribunals i lleis adverses. Per això els volen destruir amb tota mena de males arts (lawfare). Boye i Puigdemont són d’allò més humà perquè reivindiquen allò més comú –cap privilegi personal–, com per exemple que la ciutadania catalana pugui exercir els mateixos drets que exerceixen l’espanyola i la francesa. Contra la persecució dels advocats és inevitable recordar el malaguanyat Sebastià Salellas, significat defensor dels independentistes i altres proscrits, al qual se li va denegar la renovació com a professor de dret perquè va participar en unes jornades en què es denunciava la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol, a la UdG. La història victoriosa dels drets humans el representen aquests advocats perseguits calumniosament per un poder judicial podrit i amb llargs tentacles.