Catalunya, un país laic

Ara que ve Nadal, és un bon moment per recor­dar que el nos­tre ha estat un país cristià durant anys i panys, tot i que ara hi ha una sepa­ració clara del poder polític i religiós i la soci­e­tat és molt més laica que abans. Això vol dir que per pri­mer cop des de fa un munt de segles molts cata­lans no som cre­ients, no anem a l’església els diu­men­ges i la religió és cada vegada menys pre­sent a les nos­tres vides, men­tre que les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors fins temps imme­mo­ri­als vivien immer­sos en el cris­ti­a­nisme. En aquells temps la majo­ria de la població era anal­fa­beta però conei­xia la Bíblia perquè ana­ven a missa cada diu­menge i el capellà els l’expli­cava. Les esglésies romàniques esta­ven deco­ra­des amb fres­cos on es repre­sen­tava Jesu­crist, els sants, esce­nes bíbli­ques i també el dimoni i l’infern, que eren molt útils per ate­mo­rir els par­ro­quians perquè no peques­sin, sota la ter­ri­ble amenaça del foc etern.

La presència de la religió en el dia a dia també es mani­fes­tava en el llen­guatge, amb expres­si­ons que abans es deien però ara gai­rebé no diu ningú, perquè en una soci­e­tat laica ja han per­dut sen­tit. Quan es par­lava d’un mort, es deia “Déu l’hagi per­do­nat”. Sem­pre que alguna cosa havia anat bé, es deia “Gràcies a Déu”. Quan es par­lava del que es faria en un futur, es deia “Si Déu vol”. Si una per­sona o situ­ació eren errants o caòtiques, eren “dei­xa­des de la mà de Déu”. Quan algú tenia difi­cul­tats, havia de neces­si­tar “Déu i ajut”. Si una situ­ació no tenia remei, es deia “Què hi farem, ala­bat siga Déu”. Quan es par­lava d’un mal­fac­tor, s’invo­cava la revenja divina tot dient “Déu té un bastó que pega sense fer remor”. Quan algú supor­tava una situ­ació difícil, es deia “Quina creu que porta!”, en referència al Via Cru­cis. Una excla­mació habi­tual era “Valga’m Déu”. I a l’hora de salu­dar, no fal­tava el “Déu vos guard”, o bé “Ave Maria puríssima”, que calia con­tes­tar amb “Sens pecat fou con­ce­buda”. La llista d’expres­si­ons és ina­ca­ba­ble. Si algun millen­nial lle­geix aquest arti­cle, fet força impro­ba­ble ja que el jovent lle­geix poc la premsa, tot això que explico li sonarà a xinès, i pot­ser només reco­nei­xerà l’expressió Ave Maria per la cançó de David Bis­bal “Ave María, cuándo serás mía”.

Els immi­grants que estem rebent des de fa dècades pro­ve­nen en molts casos de soci­e­tats on la religió té molt pes i són com un mirall del nos­tre pas­sat. Alguns lla­ti­no­a­me­ri­cans uti­lit­zen expres­si­ons simi­lars a les dels nos­tres avis i van molt a l’església, lloc que a més a més els ser­veix per soci­a­lit­zar-se amb la seva comu­ni­tat, fet que també pas­sava al nos­tre país fa temps: la gent es tro­bava diu­menge a l’hora de missa. Els musul­mans, per la seva part, també són en gene­ral força reli­gi­o­sos, fan ser­vir la famosa expressió insha’Allah, que era el nos­tre Si Déu vol, i quan par­len en català o cas­tellà i tra­du­ei­xen de la seva llen­gua, diuen sovint “Gràcies a Déu” i expres­si­ons simi­lars.

Una part impor­tant de cata­lans ja no tenim religió, però no per això hem de dei­xar de conèixer-la. Mal­grat totes les atro­ci­tats que ha per­pe­trat l’Església durant segles, no hem d’obli­dar que la cul­tura euro­pea té un com­po­nent essen­cial de cris­ti­a­nisme en les fes­tes que cele­brem, en les dites popu­lars i les repre­sen­ta­ci­ons artísti­ques i cul­tu­rals. Sense un conei­xe­ment de la Bíblia és impos­si­ble enten­dre un refrany, la sim­bo­lo­gia d’una cate­dral, una pin­tura de Cara­vag­gio o el Mes­sies de Händel. Dis­sor­ta­da­ment, la nos­tra soci­e­tat cada cop té menys conei­xe­ment de la seva pròpia cul­tura reli­gi­osa, fet que la con­ver­teix, sen­zi­lla­ment, en una soci­e­tat igno­rant.