No hi ha dit que s’arronsi

Hi ha la política i després hi ha la gent. Hi ha el laberint i després hi ha el camí del mig, el d’anar de dret a barraca. Allí on no arriba la política, ho fa la gent, aquesta gent que quan s’hi posa pren consciència del poder que té i l’exerceix convençuda que no hi ha arma més poderosa que la que es construeix unint voluntats, empenyent en la mateixa direcció.

Això és el que passa dos dimarts de cada mes davant l’edifici del número 43 de Via Laietana. És la prefectura de la policia espanyola a Barcelona, a l’entorn de la qual papalloneja la política amb les seves declaracions d’intencions, les propostes de fer o desfer, les allargues, el tu dius i jo et responc, els càlculs partidistes, les sumes i restes de vots, l’anar passant, i davant de la qual es planten quinzenalment desenes de persones amb un propòsit clar i concís: que de l’edifici en marxi la policia i que hi entri la història, la divulgació, la dignitat.

Algú podria pensar que el repte plantejat per la Comissió de la Dignitat i l’Assemblea de Catalunya de ser-hi i tornar-hi a ser un mes rere l’altre amb testimonis de tortures a l’interior de la prefectura acabarà dissolent-se tot sol, fastiguejat, desarmat, derrotat pel mur insalvable que és el no de l’Estat a abandonar les instal·lacions policials que hi ha al cor de Barcelona. Qui pensi així s’equivoca. O bé no sap de quina pasta incombustible estan fets els organitzadors de la iniciativa i els que la secunden o desconeixen que per Via Laietana hi van passar centenars de persones, represaliades per múltiples motius, maltractades, els hostes de la casa dels horrors que avui alcen el seu dit acusador.

Ningú s’arronsa, tampoc Carles Prieto, que amb Francesc Martínez va explicar ahir a la tarda la seva experiència a Via Laietana. En el seu expedient d’home compromès amb les causes nobles, en Carles té anotades quatre visites en el transcurs de disset anys al que ell anomena la Casa Blanca. “De forma col·loquial en dèiem així, o Laietana; «si t’enganxen et portaran a Laietana», dèiem”, especifica Prieto.

El primer cop que va anar a la prefectura va ser el 1960, acompanyant els familiars d’un amic seu que havia estat detingut en una manifestació. La resta d’ocasions va ser en condició de detingut. El 1967, amb motiu de la seva militància en una organització estudiantil, va acabar als calabossos perquè se’l relacionava amb uns papers que s’havien imprès de forma clandestina al Casal de Montserrat, una entitat vinculada al monestir. Un dels interrogatoris, la policia el va fer en presència del pare del detingut amb en Carles havent d’escoltar que l’acusaven d’haver-se ficat al llit amb més d’una dona dirigent comunista.

El següent pas per la prefectura va ser amb motiu de la detenció dels 113 membres de l’Assemblea de Catalunya atrapats a la parròquia de Maria Mitjancera, la tardor del 1973. Prieto va haver de tornar a Laietana el 1977, amb el dictador ja mort, però amb els vells mètodes policials encara ben vius, per la seva implicació en una gran manifestació de caire veïnal que va fer a Barcelona.

No, davant de Via Laietana ningú s’arronsa. Ni l’organització, ni Francesc Martínez, ni Carles Prieto ni els que hi aniran passant, “Si no crides no et senten”, va dir ahir en Carles. I tothom el va aplaudir.