El mecenatge i l’àgora

La fosa és el procés de solidificació d’un metall fos. I fondre és també fer que un sòlid esdevingui líquid mitjançant una font de calor. Estem doncs en un univers en què les coses líquides i sòlides dialoguen, en què la matèria va i ve, a la recerca d’un motllo on tenir sentit. És en la constricció de la forma on el líquid (que era inaccessible) es concreta i és palpable. Una colla d’amics gironins, fa trenta anys, van decidir fundar la Fundició, que va ser, de bon principi, una broma lingüística que jugava amb la solidesa, permanent i patrimonial, de les fundacions i la liquiditat (ja ho saben, tot allò de la modernitat líquida!) de la fosa. Sigui com sigui, el diàleg va fructificar al llarg d’aquestes tres dècades: el resultat es pot veure fins al 15 de desembre al Museu Etnològic del Montseny, a Arbúcies. Els amics que els deia es troben cada any, fan una aportació econòmica i encarreguen una peça a un artista, que tria entre un format seriat o una obra única. Ja en tenen més de vuitanta. A més, cada cert temps, fan donació d’una escultura a la ciutadania. Val molt la pena que s’acostin al “llarg camí amb artistes” perquè podran tenir un mínim de tres experiències estètiques. La primera té a veure amb Walter Benjamin i el seu concepte d’aura artística, aquella “existència irrepetible de l’obra d’art, ara i aquí”, que queda malmesa en l’època de la “reproductivitat tècnica”. Els de La Fundició van reivindicar primerament la fosa, la seriació, i van anar derivant cap a les variacions d’un original que es descomponia en obres úniques. Experimentant amb una renovació quasi ritual de l’organicitat a partir de peces soltes que encaixen. La segona experiència és la mera contemplació de la varietat de propostes, una immersió accelerada en la història recent de l’art a Girona. La tercera és la constatació de la consciència cívica d’un club privat format per persones normals. Quan el mecenatge esdevé àgora.