Contra el fred

El fred ens ha agafat per sorpresa. De fet, el que ens hauria de sorprendre no és el fred sinó precisament la sorpresa, o sigui que ens agafi desprevinguts. Tenim, però, una llarga tradició de no preveure les coses, fins i tot les que poden considerar-se més normals. Que qui arriba mitja hora tard a una reunió de les set del vespre argumenti encara que la culpa és del trànsit és –si es tracta d’un cas de bona fe– una prova d’aquesta incapacitat de previsió, perquè ja fa temps que a les set del vespre el trànsit és dificultós. La culpa, doncs, no és del trànsit, sinó nostra.

En el cas del fred cal admetre que aquests darrers anys no n’havia fet tant: a Barcelona no havíem arribat a sota zero. Jo mateix em resistia a creure que podria fer fred, i durant dos dies he caminat per la ciutat massa poc abrigat, fins que no he tingut altre remei que acceptar la situació. La calefacció se m’ha espatllat, naturalment, i a casa no he trobat cap parell de guants. M’he fixat que pel carrer gairebé ningú no anava enguantat, i he recordat que quan jo era petit tothom en duia.

Hi ha qui diu que aquesta onada de fred és conseqüència del tan comentat desencís. Que si en tants aspectes estem sota zero, per què el clima havia de ser una excepció?

El que passa és que el fred ha vingut de cop, mentre que d’altres termòmetres –polítics, econòmics– han arribat al sota zero a poc a poc.

Els qui no estem disposats a congelar-nos només tenim un recurs al nostre abast: moure’ns. L’instint no ens falla quan comencem a picar a terra amb els peus, quan fem una corredissa, quan ens refreguem les mans. Quan tenim fred ens posem a tremolar, i un amic em feia veure l’altre dia que si tremolem és per a produir energia i, per tant, escalfor a través de les contraccions musculars.

Que l’ajuntament de Bot refusi la catalanització de les plaques dels carrers –i uns regidors d’UCD diguin que “no és el moment oportú”– és per posar-se a tremolar, perquè aquest ajuntament està sota zero. També és absolutament refredador adonar-se que la delegació de Barcelona de l’INLE (“Instituto Nacional del Libro Español”) continua adreçant les circulars exclusivament en castellà a tots els editors de Catalunya, tot i les reclamacions que li ha anat formulant l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. “I com aquestes, mil”, que deien els vells cantaires d’havaneres.

Contra la congelació, doncs, ens cal bellugar-nos, desentumir la musculatura que s’havia endormiscat per culpa d’una excessiva confiança. Crèiem que ja teníem guanyada la primavera, i de fet no hem aconseguit altra cosa que plantar uns quants testos. I aquests testos, a més, estan forçosament acarats a un vent glacial i assecador.

No és hora de tapar-se amb la flassada de la passivitat, sinó d’augmentar la temperatura pròpia amb un exercici intens i metòdic.