Intercanvi

Ha començat a treballar entre nosaltres una organització que proposa un nou sistema de vacances: el d’intercanvi de cases. De fet, el sistema no és nou, perquè ja és conegut en d’altres països, però aquí encara no ha funcionat d’una manera regular.

La gent interessada s’anuncia en una revista que té aquest objectiu, i ja només es tracta de posar-se en contacte i proporcionar-se mútuament la informació necessària. Suposo que es tracta de conèixer no tan sols les cases que es volen intercanviar, sinó també els factors personals que han de garantir unes formes de vida respectuoses amb “la casa de l’altre”.

L’aspecte econòmic de l’operació és el que valorem més fàcilment. Una família catalana pot anar a passar un mes a Roma o a una platja de Grècia sense haver de pagar hotel, mentre els italians ocupen el pis que ha quedat lliure a Tarragona o els grecs s’instal·len a la casa de la Costa Brava. És el toquem i toquem immobiliari, sense haver de gastar ni cinc.

D’altres consideracions, però, són tan interessants com l’estrictament econòmica, o més i tot, encara que potser no són “arguments de venda” per als promotors d’aquesta operació. No és el mateix instal·lar-se en un hotel o en un càmping que en una casa d’un altre país, que és un testimoni significatiu d’un tipus de vida real. Una casa és un ambient molt concret, i d’alguna manera expressa unes idees i uns costums que no són ben bé els nostres. En instal·lar-nos-hi, caldrà respectar-los i, en definitiva, esforçar-se a “entendre’ls”, i això em sembla positiu de cara a l’estovament dels nostres prejudicis i a l’ampliació mental.

Temo, però, que precisament aquesta característica de “no familiar” de la casa de l’altre és el que limita l’èxit de la iniciativa, que no triomfarà entre la gent –que és majoria– que se sent incòmoda fora del marc habitual, assimilat dia a dia. Aquesta és la meva butaca, aquest és el meu llit, aquests són els sorolls que reconec… Fins i tot els qui es resignen a aquest canvi quan són en un hotel –perquè un hotel és impersonal, i per definició ningú no hi arrela–, no encaixarien fàcilment en una casa forastera pel que té precisament de llar, d’estructura estable creada per altres persones.

Cal posseir una bona dosi d’independència i de capacitat d’adaptació –delicada i valuosíssima fórmula– per a practicar l’intercanvi de cases i sortir-ne enriquit.

Hi ha un altre intercanvi ocasional, el de fills per part dels pares, i el de pares per part dels fills, que també és molt útil, i no goso parlar de l’intercanvi de marit o de muller, perquè algú podria pensar que al·ludeixo al sexe, quan de fet em refereixo a un reaprenentatge d’atencions i de convivència.

En aquesta escala de descobriments formatius hi hauria un graó molt difícil i alliçonador: l’intercanvi de llocs de treball. Em direu que tècnicament és impossible, que el pagès no podria fer la feina del metge i que el metge no podria fer la feina del pagès. No podrien, efectivament, no en sabrien, i per això dic que seria alliçonador.