ERC: mirar endavant o mirar el rellotge

El professor de psicologia John Wearden de la Universitat de Keele explica en els seus estudis que el temps passa més de pressa quan ens ho passem bé i més lent com més mirem el rellotge. És evident que no cal ser un acadèmic anglès per pressentir-ho. Això és com quan un conegut, que és de la conya, va anar al metge i el doctor li va dir que s’havia d’aprimar. “Per això has estudiat?”, li va respondre. Aquest dissabte finalment se celebrarà el famós congrés nacional d’Esquerra després de gairebé sis mesos especialment llargs: ja ha explicat Wearden que no tots els mesos duren el mateix per a tothom. Una votació telemàtica de la militància servirà per dirimir qui estarà al capdavant de la direcció del partit. La recollida d’avals va determinar que hi haurà tres candidatures i va fer intuir quina capacitat de mobilització té cadascuna. La que està encapçalada per Junqueras ha recollit més de la meitat dels avals emesos. Si aquest patró es repetís a l’hora de comptar els vots, Junqueras revalidaria la seva presidència automàticament. Les altres candidatures ho veuen i per això especulen amb la possibilitat d’una segona volta –en cas que Junqueras no arribés al 50%– i amb els pactes de despatx entre les opcions menys afavorides en el primer torn. No és només que aquest plantejament ja porti implícit el reconeixement d’una derrota, sinó que també arrossega altres problemes. El primer és que seria difícil de justificar que es posessin a negociar entre ells i, en canvi, apliquessin un veto a l’opció guanyadora. El segon és la manca de claredat: el sufragi del militant en primera volta podria utilitzar-se per anar a la segona amb un projecte diferent del sentit del seu vot. Finalment, tornant a Wearden, suposaria allargar més un procés congressual que ha durat massa. Dissabte sabrem si ja es pot mirar endavant o continuem mirant el rellotge.