De la prepotència dels incompetents als mesells

No tots els qui tenen poder són uns incompetents, però la majoria dels prepotents sí que ho són. Només cal haver treballat o format part de qualsevol organització. La gent sàvia no es vanta dels seus coneixements o habilitats; se’n veuen els resultats. La gestió de la gota freda al País Valencià, des d’abans que comencés a ploure fins a la incipient reconstrucció –i, militaritzada, veurem com s’acaba– té, en els seus gestors, tota la incompetència i la prepotència pròpia d’uns polítics absents en el seu núvol, despreocupats per les necessitats de la seva gent i, per tant, inútils per fer la feina que tenien encomanada i dels sous de la qual viuen a cos de rei. En lloc de naturalitat en el reconeixement de les seves limitacions i dels seus errors hi posen silenci, poca transparència, excuses, mentides i moltes paraules i promeses buides, que és allò que ells dominen. Són artistes del fum, però amb centenars de morts a les espatlles.

A Madrid, per altra banda, a uns i altres, els ha faltat temps per utilitzar la catàstrofe per seguir barallant-se pel poder a la metròpoli i a Europa. La seva guerra és una altra. Molt inconscients haurien de ser els valencians –i no ho són, malgrat allò que vota la majoria– per no sentir-se abandonats com si fos una colònia transoceànica. Ni militars ni colons els ajudaran a sortir de la desgràcia sense cobrar-los(nos) el preu.

Tanmateix, paradoxalment, tan prepotents com són, els incompetents s’agenollen servils davant dels seus superiors en una imatge ridícula i molt habitual. A Catalunya, durant aquells dies, els gestors feien rodes de premsa diàries per no dir res, per fer veure que hi eren –i que no eren com els altres– i, això sí, no seria estrany que darrere el faristol estiguessin agenollats! Una altra colònia, ara pacificada i mesella.