Empreses mafioses

La màfia o, com en diem en català, la Cosa Nostra, és una organització criminal que va néixer a Sicília i que es caracteritza per procurar enriquir-se a base d’activitats il·legals com el tràfic de droga, el contraban, la prostitució, etc. La seva fama ha traspassat fronteres i, avui, s’aplica el terme màfia a qualsevol grup que practiqui activitats poc clares, en bona part il·legals i que miri primer pels seus interessos abans que pels dels altres.

La Màfia està organitzada en famílies, i cadascuna s’estructura d’una manera molt vertical o jeràrquica, amb un capo que controla totes les operacions i que té una sèrie de subjectes a les seves ordres, els sottocapo, els consellers, etc. La desobediència a les indicacions de la jerarquia pot sovint comportar càstigs severs o fins i tot la mort. Tots recordem algunes escenes d’El padrí. Recordo que el meu col·lega Joan Maria Amat projectava aquesta pel·lícula durant les seves famoses classes de control de gestió a EADA per tal d’explicar les relacions de poder a les organitzacions.

La meva tesi és que moltes organitzacions empresarials, de manera segurament inconscient, adopten algunes de les característiques de la màfia. En primer lloc acostumen a ser massa jeràrquiques i tot ha de passar inexorablement per les dues o tres persones que controlen el negoci. El poder, doncs, no es distribueix sinó que s’acumula en mans d’uns pocs. Els capos es creuen imprescindibles i estan convençuts que sense ells l’empresa no rutllaria. Tracten els seus treballadors, o bé amb un cert menyspreu o, si tot rutlla, amb un notable paternalisme.

En conseqüència, acostumen a envoltar-se de persones amigues i que pensin més o menys com ells. Persones que siguin submises, que no posin en dubte els dictats superiors i que simplement executin de manera eficaç els mandats. Els dissidents acostumen a ser massacrats: o bé se’ls expulsa del sistema o bé se’ls arracona de manera que no puguin exercir cap mena d’influència.

Els ‘Capos’ no fan autocrítica. I si la fan, és molt de portes endins. No acostumen a tolerar que ningú posi en dubte els seus principis i les seves actuacions. A vegades poden fer veure que escolten però en realitat és un acte més del seu paternalisme extrem. He pogut treballar amb empreses on els directius es creuen realment que són éssers especials, dotats d’unes facultats superiors a les de la resta i que sovint es comporten d’una manera redemptora.

A les empreses mafioses els recursos són els que els capos volen, és clar. Sempre afirmen que “no hi ha pressupost per a això o per a allò” però, en realitat, el que passa és que ells decideixen on van els diners de manera unilateral. Si no creuen en la innovació, per exemple, diran que no hi ha diners per a això. En canvi, si volen adquirir un nou sistema informàtic, els diners apareixeran com per art de màgia.

I, és clar, les organitzacions mafioses apliquen el principi de “dividir i vèncer”. Saben que més enllà de la cúpula directiva, com més barallada estigui la gent, millor per a ells. Sempre procuren, de manera més o menys conscient, passar la responsabilitat dels fracassos als altres i atribuir-se els èxits a si mateixos, és clar.

El problema amb la Màfia és que tendeix a malmetre l’enorme potencial que hi ha a les organitzacions. La seva manera de fer, departamentalitzant, tallant iniciatives i controlant en excés fa que la gent acabi cremada, desunida i sense esma. I això és tot el contrari del que necessiten les empreses modernes per tal de sobreviure: cohesió, projectes compartits, sinergies, llibertat operativa, etc. En una societat cada cop més complexa en què la tecnologia va tenint a poc a poc un pes més rellevant, els humans hem de retrobar el nostre autèntic rol: pensar, ser creatius, col·laborar, entendre els mercats amb empatia, fer canvis constants, innovar...

Moltes empreses necessiten una certa revolució. Cal redistribuir el poder de manera que les persones recuperin el seu protagonisme més enllà dels equips de direcció. La majoria d’empreses innovadores ja ho han entès fa temps. Sense que l’energia creativa circuli de manera lliure és molt difícil tirar endavant. I l’energia tendeix a estancar-se en entorns on encara es pensa que les coses es poden fer “com sempre”. Potser el canvi generacional ajudarà que, en pocs anys, tinguem líders autèntics i no directius sovint mediocres que no ajuden gaire que les coses es facin entre tots.