L’home que crida al bus

Dalt del bus, dos senyors de mitjana edat seuen de costat. No intercanvien cap paraula entre ells, així que fa tota la pinta que no es coneixen. El que està enganxat a la finestra està tan submergit en un llibre de Joan Didion que és fàcil pensar que hauria d’haver baixat tres parades enrere i ni s’ha assabentat. L’altre home observa tot el que té a l’abast. Té un semblant reposat però de cop es transforma i comença a cridar: “Què fas? Aquest cabró al final es fotrà al carril.” L’home que semblava apassionat amb la lectura fa un bot com si estigués assegut sobre un moll. Del sobresalt, no gosa dir cap paraula. Es limita a demanar que el deixin passar perquè vol baixar a la següent parada. L’home que semblava serè fins que va esclatar contra no se sap qui li segueix les passes i abandonen l’autobús plegats. Un cop al carrer, sent la necessitat de disculpar-se i d’explicar els motius de la reacció airada. Diu que s’ha espantat quan li ha semblat que el conductor d’una furgoneta envaïa el carril pel qual circulava el bus i matisa que aquests estufits són fruit d’una malaltia que pateix i que defineix com “una mena d’autisme, semblant a la síndrome d’Asperger”. Aclareix que pateix especialment amb totes les qüestions que tenen relació amb el trànsit. Com no podia ser d’una altra manera, l’home que es va espantar amb els crits accepta les disculpes i fins i tot entaula un diàleg amb l’altra persona. Descobreix que li resulta impossible contenir determinades reaccions però li provoca compassió quan s’adona que pateix com un descosit en prendre consciència que actua de forma desproporcionada. S’acomiaden i l’home que llegeix Didion marxa pensant que de l’ensurt no va ser capaç d’obrir boca, però que el més normal hauria estat que hagués reaccionat amb un exabrupte, en lloc de preguntar-se abans el perquè de les coses.